‘Entre Sant Peters i Sant Pau’, d’Antoni Munné-Jordà: Duel de màscares

Al premi Sant Jordi de l’any 1995 s’hi va presentar una novel·la centrada en la relació traumàtica que van mantenir un pare vidu i un fill a Barcelona durant un període que abasta des de la dècada dels quaranta fins a l’incendi del Liceu. El pare, que és un antic militant de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, perseguida durant la guerra pels comunistes i els anarquistes i prohibida més tard pel franquisme a causa del seu caràcter catalanista, es va enrolar a la División Azul al costat del nazisme per combatre l’ex...

Al premi Sant Jordi de l’any 1995 s’hi va presentar una novel·la centrada en la relació traumàtica que van mantenir un pare vidu i un fill a Barcelona durant un període que abasta des de la dècada dels quaranta fins a l’incendi del Liceu. El pare, que és un antic militant de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, perseguida durant la guerra pels comunistes i els anarquistes i prohibida més tard pel franquisme a causa del seu caràcter catalanista, es va enrolar a la División Azul al costat del nazisme per combatre l’exèrcit soviètic, i el fill, afí a les vel·leïtats de la seva generació i avergonyit de com algú tan pròxim pogués ac­tuar de la manera com va actuar el seu pare, està compromès políticament amb l’esquerra. El jurat d’aquell premi Sant Jordi, que no fa l’efecte que cregués que l’art, a través del seu sistema de signes propis, escriu la vida i escriu l’experiència de l’home, que devia estar acostumat a trobar-se una literatura on es parlava dels catalans com a víctimes als camps d’extermini nazis, i que segurament s’estimava més oblidar que també n’hi havia hagut que van lluir amb orgull l’esvàstica, va preferir premiar Els fantasmes del Trianon, una novel·la de Néstor Luján on el fantasma de Maria Antonieta s’apareix a dues turistes angleses a Versalles l’any 1901.

El pare no vol recitar la seva vida i el fill va entenent la realitat que se li escamoteja gràcies als objectes que troba al pis

Entre Sant Peters i Sant Pau, d’Antoni Munné-Jordà (Barcelona, 1948), es va haver de conformar a ser esmentada com a finalista en la lectura del veredicte final, no es va publicar per primer cop fins a l’any 1999, en una editorial petita i fugaç, i han hagut de passar més de vint anys perquè torni a estar a l’abast de tothom i demostrar, així, una evidència molt tossuda, que la literatura, contràriament a les decisions dels premis literaris, no pot prescindir de la veritat literària. De composició molt rigorosa, Entre Sant Peters i Sant Pau és una novel·la sobre les màscares que s’han d’anar posant i traient el pare i el fill al llarg dels anys per fingir i ocultar els fantasmes, les culpes i les passions particulars que els enterboleixen la relació mentre conviuen en un pis al carrer de Sant Pere: Entre Sant Peters i San Pau és una novel·la on Antoni Munné-Jordà desenrotlla sempre una inquisitiva mirada endins dels dos protagonistes, però també és una superba novel·la èpica sobre la lenta i implacable transformació del Raval mentre el franquisme i els seus opositors van assajant noves cares per desembocar triomfants a la transició democràtica. En la realitat densa, confusa i espessa d’un pis del carrer Sant Pere, però, es van desfilant els jocs mentals d’un pare i un fill immersos en l’aventura de conèixer-se l’un a l’altre.

Com si per sobreviure a la quotidianitat li calgués mantenir en secret el significat de la insòlita experiència vital a Rússia, o com si viure per a ell fos semblant a l’ofici de mentir i no tingués cap pretensió de transmetre a ningú un coneixement exacte de res, el pare no es prodiga gens a explicar el seu passat: no vol recitar la seva vida com si fos una pàgina qualsevol d’una enciclopèdia de dades objectives, potser perquè necessita explicar en què consisteix el valor, no què és la Història. I si el fill va entenent quina realitat se li escamoteja és gràcies als objectes que localitza al pis —una insígnia, una condecoració, uns papers, unes armes, els records de la guerra—: de sobte, el pare no és només el pare —aquella persona que, a la nit, arriba de bon humor a casa després de participar en una estrena teatral i li pregunta afectuosament si ja ha sopat—, sinó també algú que ha posat al servei dels “dolents” l’ús de la seva pistola. Per la seva banda, el fill amaga al pare la seva participació en manifestacions prohibides, el seu sentiment revolucionari i la seva vida de militància clandestina, i davant dels seus companys no s’ha de referir mai a les circumstàncies del passat que van dur el pare a participar en la invasió nazi de Rússia.

La sort, però, i la perícia d’Antoni Munné-Jordà a l’hora d’organitzar el duel de màscares que es munta a la novel·la, és que el fill, com si conjecturés sobre la forma d’operar la ment humana en comptes de mantenir-se fidel a les regles ideològiques, i no disparés al cor sinó enlaire, opta per practicar una variant de la pietat: “la vergonya amb què sempre l’havia ocultat havia estat una manera de defensar-lo, perquè no el veia representant d’allò que sabia que era”. És la gran lliçó d’aquesta novel·la feliçment recuperada.