‘Carrers i altres relats’, de Stephen Dixon: On dimonis eres, Dixon?

Stephen Dixon (Nova York, 1936 – Towson, 2019) va ser una rara avis en el panorama literari americà, de propostes estrafolàries, seguiment de culte i admiració dels col·legues. El lector ho entendrà obrint Carrers i altres relats, un llibre com probablement no n’ha llegit cap, condemnat probablement a ser secret però que probablement el captivarà i el farà membre etern de la lògia de dixonians.

En primer lloc per la voluntat juganera de l’autor. La seva manera de cridar-no...

Stephen Dixon (Nova York, 1936 – Towson, 2019) va ser una rara avis en el panorama literari americà, de propostes estrafolàries, seguiment de culte i admiració dels col·legues. El lector ho entendrà obrint Carrers i altres relats, un llibre com probablement no n’ha llegit cap, condemnat probablement a ser secret però que probablement el captivarà i el farà membre etern de la lògia de dixonians.

En primer lloc per la voluntat juganera de l’autor. La seva manera de cridar-nos l’atenció sobre l’artificiositat i les convencions de la literatura, sobre els pactes que s’estableixen entre autor i lector per tal de convertir un grapat de símbols sobre la pàgina en fets “reals”, recorda per moments els exercisis del grup Oulipo o els relats de Lydia Davis. Però el que fa encara més interessants les peces curtes de Stephen Dixon és la càrrega de provocació i trasbals, i la consegüent invitació a reflexionar sobre qüestions com els límits morals de la ficció, que de tant en tant treu cap.

A ‘Històries de la 14′, l’intent de suïcidi del veí d’un immoble s’aborda de manera hilarant a partir dels efectes sobre la comunitat. A ‘L’intrús’, el narrador explica com entra a casa i es troba un home a punt de violar la seva parella a punta de ganivet. La tensió es barreja amb una deriva ridícula i tanca amb un punchline propi d’una comèdia de situació. ‘El rescatador’ no ens estalvia la mort d’una criatura que cau per accident des d’un balcó, causant un trastorn psicològic al vianant que es trobava al costat del punt d’impacte.

En la majoria de les ocasions, però, el motor argumental dels contes, que de vegades parteixen d’una anècdota tan prima que permetria extrapolar-los a pel·lícules mudes del gènere slapstick, és un absurd despullat de tota possibilitat de ferir sensibilitats, A ‘El rellotge’, per exemple, un home dona per error a un captaire el seu rellotge de butxaca, un objecte de gran valor sentimental, en comptes d’unes monedes, incident que pren camins inesperats amb el concurs dels testimonis i de la policia, però sobretot de l’enginy del mateix pidolaire (impossible no veure en ell una reencarnació de Charlot o Buster Keaton).

La prosa propera, el registre col·loquial, l’abundància de diàlegs, el to de confidència dels narradors o la seva immunitat als escarafalls, el rebuig en termes generals a establir filtres estilístics que posin distància o mitiguin l’impacte del que s’exposa, amplifiquen el nostre desconcert i singularitzen l’arriscada aposta de l’escriptor. Això no vol dir que no hi hagi coratge formal, perquè Dixon fa filigranes amb els canvis de punt de vista, les cacofonies, les estructures i les repeticions amb girs incorporats. La idea que tothom veu o interpreta el que està programat per veure i interpretar, i per tant que la realitat és flexible i dinàmica, travessa l’obra, i això queda especialment patent a ‘Carrers’, on un assalt violent a la via pública provoca un guirigall d’opinions.

La voluntat experimental de l’autor de vegades demana flirtejar amb codis diguem-ne fantàstics, com a ‘Hora de marxar’, on un jueu atrafegat amb els preparatius de la seva boda no aconsegueix treure’s de sobre el fantasma del seu pare correctiu (molt Woody Allen, aquest), o com al sensacional ‘La carta’, on una carta de ruptura d’una relació sentimental va mutant de contingut a mesura que el seu receptor va rebregant-la, perdent-la, retrobant-la i reconstruint-la.