Rebregar la llengua

Poc s’ho pensaven ells mateixos, davant la prou decent campanya electoral que havia protagonitzat la seva candidata, que Ciutadans patiria una trompada tan fenomenal i que acabaria ratificant la pròpia tendència a l’extinció. Després que la formació taronja guanyés les eleccions al Parlament el 2017, que s’acostés al sorpasso històric de la dreta a Espanya i que patrocinés el desembarcament de Manuel Valls, avui el balanç de les urnes els ha llegat 10 regidors d’un total de 9.139 a Catalunya, ment...

Poc s’ho pensaven ells mateixos, davant la prou decent campanya electoral que havia protagonitzat la seva candidata, que Ciutadans patiria una trompada tan fenomenal i que acabaria ratificant la pròpia tendència a l’extinció. Després que la formació taronja guanyés les eleccions al Parlament el 2017, que s’acostés al sorpasso històric de la dreta a Espanya i que patrocinés el desembarcament de Manuel Valls, avui el balanç de les urnes els ha llegat 10 regidors d’un total de 9.139 a Catalunya, mentre que a Barcelona han lluitat frec a frec pel novè lloc amb el Pacma, el qual han batut per uns exigus 147 vots. Un cop ja han dit que no es presenten a les generals, és qüestió de temps —les properes eleccions aquí— que la seva irrellevància sigui definitiva.

Es tanca doncs un cicle que es va obrir amb aquell cèlebre manifest llançat per catorze intel·lectuals reunits al Taxidermista, titulat “Por un nuevo partido político en Cataluña”, que va aparèixer en resposta a les negociacions per un nou Estatut i que va servir de placenta perquè, uns mesos després, nasqués el nou partit sota el lideratge d’Albert Rivera. De seguida es van fer evidents els dos eixos bàsics de la seva política, almenys mentre van ser només un partit d’abast autonòmic: l’ús del castellà en la comunicació política (primer amb una certa equitat entre llengües calculada, després amb una preferència evident pel castellà); i la crítica sistemàtica a la política lingüística, especialment pel que fa a l’escola, els mitjans de comunicació i l’administració.

Ens haurem de preguntar què en queda, de tot plegat, perquè són molts els que, l’endemà mateix de les eleccions, celebraven la seva derrota però deien igualment que “el mal ja està fet”. Però, i si la destrossa no fos tan greu? Només uns dies després dels comicis municipals, la visita d’Alberto Núñez Feijóo al Cercle d’Economia va sollevar un dels més conspicus partidaris de les tesis taronges com és Rafael Arenas (catorzè a la llista d’Anna Grau), que a Twitter es va mostrar enormement decebut pel missatge llançat pel popular. Entre altres coses, Feijóo va admetre certs errors amb Catalunya, va lloar la figura del més catalanista dels seus últims líders, Josep Piqué, i, sobretot, va vantar-se d’haver-se expressat sempre en públic en gallec mentre era president de la Xunta.

El canvi de rumb del PP —si és que es confirma, cosa que està per veure— no ens hauria de sorprendre. En primer lloc, perquè deuen ser conscients que els pitjors resultats de la seva història els van obtenir amb una candidata (Álvarez de Toledo) que necessitava traducció simultània; i en segon lloc perquè, per bé o per mal, les crítiques a la política lingüística i l’ús de la llengua com a arma política recauran significativament en els Voxos Nois. D’aquesta manera el Partit Popular, sigui perquè no volen coincidir amb l’extrema dreta, sigui perquè ja hi haurà qui farà el paper del poli dolent, té marge per exhibir un perfil una mica més moderat pel que fa a la llengua.

D’altra banda, podem afirmar que les tesis de Ciutadans han canviat els usos lingüístics de la població? Creure que sí, com creuen d’altres dels seus seguidors conspicus —que sostenen que ara hi ha qui parla castellà per rebel·lia—, és donar-los una transcendència que no tenen. Si el català recula, si es parla menys, és per mil motius de més pes que la voluntat irredempta de no sucumbir a un nacionalisme atroç; com ara, què sé jo, la globalització, els fluxos migratoris, la falta d’inversions en segons quins sectors o el poc suport de l’Estat. Tot això (no cal junt, per separat ja fem) ha sigut més rellevant per a la llengua que els postulats exhibits per Ciutadans aquests últims divuit anys.

Queda allò de la comunicació política, en què realment han fet forat. Han aconseguit que d’altres formacions incloguin falques en castellà en els seus missatges, o que hagin fet bascular l’eix del seu discurs del català cap a un bilingüisme més o menys connotat, tot i que encara està per veure si aquesta pràctica dona realment resultat o si es tradueix de debò en vots. Per a Ciutadans és clar que els bons resultats han sigut efímers, o potser és que, si el que vols és presentar un projecte polític atractiu, no n’hi ha prou amb rebregar la llengua i convertir-la en camp de batalla.