Regina Rodríguez Sirvent: “Soc una comercial nada. Abans d’escriure la primera paraula, ja l’estava venent”

Regina Rodríguez Sirvent (Puig­cerdà, 1983) tenia una confiança absoluta en la seva història, la d’una noia de 23 anys que se’n va a fer d’au-pair a Atlanta quan acaba la carrera de Psicologia perquè no sap quin rumb donar a la seva vida. Així mateix se sentia l’autora quan va emprendre aquest viatge cap als Estats Units, que amb el títol Les calces al sol (La Campana) s’ha convertit en un èxit que els lectors no paren de recomanar.

...

Regina Rodríguez Sirvent (Puig­cerdà, 1983) tenia una confiança absoluta en la seva història, la d’una noia de 23 anys que se’n va a fer d’au-pair a Atlanta quan acaba la carrera de Psicologia perquè no sap quin rumb donar a la seva vida. Així mateix se sentia l’autora quan va emprendre aquest viatge cap als Estats Units, que amb el títol Les calces al sol (La Campana) s’ha convertit en un èxit que els lectors no paren de recomanar.

Pregunta. Va per la dotzena edició.

Resposta. He picat molta pedra i m’he intentat moure molt, he enviat moltes calces. He tingut la sort de poder anar per tot Catalunya, de parlar amb moltes lectores, hi ha molts lectors que m’escriuen, i tothom em diu que no pot parar de recomanar-la. Soc una comercial nada. És que no ho puc evitar. De fet, abans d’escriure la primera paraula d’aquest llibre, ja l’estava venent. Però el llibre va sol, la història va sola, i ha funcionat el fenomen boca-orella.

P. Però, per què creu que la gent connecta tant amb la història?

R. Part del secret és que parla d’histò­ries universals. És a dir, parla de personatges com la iaia, que és intercultural. Les iaies són pràcticament éssers divins, saben de la vida més que ningú, saben què és el que et convé. Crec que molta gent se sent identificada amb molts personatges, que és una novel·la amb moltes edats diferents, des de la iaia fins als nens, la protagonista, els pares, els veïns... I també hi ha problemes universals, com el ridícul o com sentir-se perduda, que pot passar a qualsevol edat.

P. No té un punt d’irresponsable, la Rita Racons?

R. Jo crec que no. Ella el que fa prevaler a la vida, com em passa a mi, és fer que aquesta vida valgui la pena i sentir que els esforços que fas en el que estimes serveixin d’alguna cosa. I si l’Aksel el que necessita és trobar el flow, farà el que calgui perquè el trobi.

P. Comença amb un punt inversemblant, quan la Rita, un cop als Estats Units, s’adona que se’n va a passar un any amb una família per fer d’au-pair.

R. És que la Rita va així. Està perduda. És absolutament real. Li pot passar tranquil·líssimament. A mi m’han passat coses molt pitjors que aquesta. Jo me’n vaig anar així, no sabia ben bé on anava. Se’n va allà perquè no té cap pla a la vida.

Primer va contactar amb mi una editorial, però la van desestimar perquè creien que era massa agosarada

P. Abans de començar adverteix que tant se val què és cert i què no.

R. La gent té curiositat per saber-ho, i jo també voldria saber-ho. Ho entenc perfectament i molta gent m’ho demana. L’essència és aquesta, però no vull dir què és veritat i què no. La distorsió realment és molt subjectiva, i a vegades he hagut d’inventar-me alguna trama per arribar encara de manera més fidel a la realitat.

P. El llibre s’ha gestat a foc lent? Perquè l’experiència la va tenir fa anys.

R. Durant molts anys hi vaig estar pensant, macerant les idees. Vaig fer un màster de guió de cine, em vaig apuntar als cursos de l’Ateneu, ho vaig abandonar dues vegades. A la tercera hi vaig tornar. I llavors va ser quan vaig trobar la història, perquè mai me n’havia plantejat una altra. És que jo he d’explicar la meva història. És el que realment estimo i el que necessito explicar. Recordo aquell moment de posar els dits damunt del teclat com un salt al buit, i quan vaig arrencar vaig tenir la sensació que cada frase que escrivia era la frase exacta que havia d’escriure. Em va sortir a raig i, evidentment, la vaig editar. Vaig estar anys escrivint-la, però vaig tenir també el gran luxe de deixar-la reposar mig any i tornar-hi. Potser hi vaig estar quatre anys. És una història molt treballada. Tots els personatges, hi ha moltes capes. Tot està híper-mega-pensat.

P. No havia publicat res abans. Com fa el pas de presentar-la a una editorial?

R. Primer va contactar amb mi una editorial, però van desestimar publicar-la perquè creien que era massa agosarada. Llavors vaig pensar que m’agradaria que l’edités Penguin i vaig escriure’ls a porta freda. Em vaig presentar i vaig adjuntar la novel·la. Al cap d’un mes i mig tenia una reunió amb els editors per publicar-la.

P. Quina demostració de confiança.

R. Sempre he estat molt segura d’a­questa història, perquè l’he treballat moltíssim. A més, era molt lliure també perquè no hi perdia res.

P. La seva família americana l’ha pogut llegir?

R. Es traduirà al castellà al novembre.

P. Las bragas al sol?

R. Sí, tal qual.

P. Ha explicat que li ha enviat un parell de capítols en anglès a Matt Damon.

R. Sí, li he enviat una caixa amb unes calces, el llibre, l’abstract i un parell de capítols traduïts a través d’uns amics seus que vaig tenir de clients en una de les rutes gastronòmiques per a americans que faig. És tanta coincidència el que va passar. No sé què passarà, però espero que la llegeixi.

P. Al llibre apareix un personatge que també es trobava en aquestes rutes gastronòmiques.

R. Coneixia moltíssim el Juanito de la Boqueria perquè durant deu anys vaig anar al Pinotxo cada setmana amb clients. El vaig voler ficar perquè me l’estimava, i per homenatjar les persones que, com el Juanito i el John —un dels amics que fa a Atlanta— escullen les seves famílies. El John troba un alter ego en el Juanito.

P. Què vol evocar el títol?

R. Em va costar molt d’escollir, però aquest títol té moltes lectures. La primera és el moment en què arrenca l’aventura, quan és al terrat amb la iaia. La Rita està perduda i deprimida i no sap què fer. Ella refusa el viatge i és la iaia qui li diu: “Què faràs, estar aquí tota la vida veient com s’eixuguen les calces al sol?” Quant a imatge, la roba estesa és de les que més m’han flipat a la vida. Quan veig roba estesa m’aturo sempre i m’inspira, m’hi faig una foto i un vídeo. I tot perquè em sembla d’una bellesa poètica absoluta. I a part, significa el contrast de cultures. Nosaltres, els mediterranis, estenem la roba a la vista, no tenim vergonyes. Els americans són molt pudorosos en algunes coses que nos­altres no ho som, però nosaltres ho som més en altres. A part, també hi ha el tema de com m’he exposat, tot el que soc és al llibre. També en anglès, que es podria traduir Panties on the line; quan dius on the line, vol dir que està a punt de començar alguna cosa. L’he escrit pensant que es pugui traduir a tots els idiomes i que l’humor es mantingui en tots els idiomes.

P. O sigui que ja té el títol en anglès.

R. Ho tinc tot pensat. (Riu)