Les amistats diglòssiques

Poc ens la pensàvem, l’última en relació amb el model de llengua dels continguts culturals. Es veu que ara la llengua materna dels actors té influència en la dramatúrgia, en tant que avui es projecten posades en escena en funció de si els actors se senten o no prou còmodes amb la llengua del text. Que no se t’acaben de donar bé les vocals neutres, digue-ho en castellà. Que ets víctima d’alguna interferència, potser amb la teva llengua materna no en faràs tantes. Que tal vegada l’espectador tenia dret a presenciar una obra en català, tenint en compte que el títol era en català, i el...

Poc ens la pensàvem, l’última en relació amb el model de llengua dels continguts culturals. Es veu que ara la llengua materna dels actors té influència en la dramatúrgia, en tant que avui es projecten posades en escena en funció de si els actors se senten o no prou còmodes amb la llengua del text. Que no se t’acaben de donar bé les vocals neutres, digue-ho en castellà. Que ets víctima d’alguna interferència, potser amb la teva llengua materna no en faràs tantes. Que tal vegada l’espectador tenia dret a presenciar una obra en català, tenint en compte que el títol era en català, i el teatre un teatre nostrat, doncs no pateixis, ja s’apanyarà que el castellà l’entenem tots.

Que els actors principals parlin en castellà entre ells en la intimitat és justament la proposta sorprenent de la directora Carol López en el seu muntatge Les amistats perilloses, en escena al Teatre Lliure. I és sorprenent perquè trenca un parell de pactes de versemblança de llengua que fem quan presenciem una obra ambientada en una altra època i un altre lloc, com també passa en el cas de la novel·la. El primer pacte és que sempre fem abstracció de la situació sociolingüística pròpia de l’entorn en què transcorre l’obra; per exemple, és ben possible que quan el gascó D’Artagnan arriba a París, al segle XVII, no parlés francès, però això tant se’ns en dona. Com també és possible que en Roque Guinart i el Quixot no s’entenguessin entre ells, però això no impedeix que el castellà serveixi de llengua vehicular de la trama. Dit això, si convertim una obra escrita en francès (Les Liaisons dangereuses, de Choderlos de Laclos, escrita al segle XVIII), en què tots els personatges parlen en francès, en una obra bilingüitzada, estem condicionant una recepció a través d’un filtre que afegeix uns matisos polítics contemporanis inexistents a l’original.

I el segon pacte és l’assumpció (fins ara òbvia, però es veu que a partir d’ara no) que l’actor i el personatge són persones diferents en una relació en què el primer s’emmotlla al segon. En això consistiria ser actor, de fet. Lingüísticament tot plegat té uns efectes molt simples que faciliten la versemblança del personatge: un actor catalanoparlant, per exemple, pot interpretar sense cap problema un personatge lingüísticament interferit (bé, sense cap problema no ho sé, segur que ha de treballar un idiolecte concret per resultar creï­ble), i l’espectador entén sense més dilema que això és possible. Si l’obra ho demana, endavant. Ho hem vist recentment amb l’Alba de Consum preferent, en què la construcció del personatge porta l’autora a una tria lingüística singular; com hem vist aquestes setmanes, s’hi pot estar més o menys d’acord, però es tracta d’una tria literàriament legítima. En el cas de Les amistats perilloses, però, l’efecte és contrari, i aquí la legitimitat és més dubtosa: es fa parlar el personatge com parla l’actor, en un capgirament de papers que difícilment no deixa l’espectador perplex.

Per si no n’hi hagués prou, la justificació de Carol López a aquesta tria lingüística ha revelat unes nocions de sociolingüística banal que malauradament, més enllà del disbarat que comporten, tenen més arrelament del que ens pensem. Per López, la tria del castellà entre els personatges escau perquè és la llengua de la intimitat, del joc i les confidències, mentre que amb la resta de personatges la tria del català s’entén perquè és la llengua del poder, en una mena de dinàmica diglòssica en què el català ocuparia els usos formals. Per descomptat la directora de l’obra exhibeix un coneixement de la situació actual d’allò més naïf, però és aquesta també la concepció que molts joves tenen de la llengua, i per això l’abandonen amb els companys. Curiosament, una de les idees força dels col·lectius contraris a la normalització del català (la colla d’Impulso Ciudadano, per exemple) és que els mateixos catalanoparlants ens l’hem fet antipàtic, el català. El que ja és ben trist és que al Teatre Lliure s’ho empassin.

Si algú vol veure la diferència que hi ha entre les dues llengües només ha de comparar l’actor Gonzalo Cunill fent de Valmont en castellà perquè és la seva llengua —i tu tranquil, que això ara tindrà efectes dramatúrgics— i la pobra jugadora de la Queens League que després de rebre una coça i acabar per terra se li va acudir de protestar en la seva llengua materna. L’espectacle ha de continuar... en castellà.