‘La dona més pintada’, de Màrius Serra: Estalactites i estalagmites

És una de les moltes escenes de l’espectacle del món quotidià, del lirisme de les coses comunes de la realitat ordinària, que s’escampen al llarg de La dona més pintada com joies que el lector atresora gojosament: al primer capítol, el pintor Maties Palau Ferré (Montblanc, 1921-2000) esmorza al bar España de Montblanc i fa un solitari, “soldant estalactites i estalagmites”, mentre uns pocs parroquians s’estan a la barra, però si el passatge és important no és tant perquè s’hi origini la causa del drama que es narrarà —la ruptura del peculiar contracte que van firmar el pintor i el seu m...

És una de les moltes escenes de l’espectacle del món quotidià, del lirisme de les coses comunes de la realitat ordinària, que s’escampen al llarg de La dona més pintada com joies que el lector atresora gojosament: al primer capítol, el pintor Maties Palau Ferré (Montblanc, 1921-2000) esmorza al bar España de Montblanc i fa un solitari, “soldant estalactites i estalagmites”, mentre uns pocs parroquians s’estan a la barra, però si el passatge és important no és tant perquè s’hi origini la causa del drama que es narrarà —la ruptura del peculiar contracte que van firmar el pintor i el seu mecenes, Miquel Peirats, un promotor immobiliari—, sinó perquè Màrius Serra (Barcelona, 1963), al llarg de la novel·la, també elabora un minuciós solitari a partir dels quadres de Maties Palau Ferré on apareix com una obsessió el retrat d’una dona d’ulls verds, de faccions asiàtiques, una model d’origen armeni que feia de model al París dels anys cinquanta, quan el pintor s’hi estava becat, i que esdevé el nucli del misteri de La dona més pintada. Però de la mateixa manera que un altre personatge públic, el matemàtic Ferran Sunyer, protagonitzava Plans de futur, en una primera instància Màrius Serra fa una documentada biografia novel·lada de Maties Palau Ferré, un pintor que va obtenir crítiques molt favorables, que Picasso va considerar el seu successor, i que uns vanitosos deliris de grandesa el van portar a vendre la seva ànima: va comprar a Miquel Peirats una casa i dos terrenys, però en comptes de pagar amb diners es va comprometre a lliura-li quaranta metres quadrats de tela pintada. Com a l’altra novel·la, però, el lector també se sent obligat a especular si el que llegeix “havia succeït en l’anomenada realitat o era fruit de la meva imaginació novel·lesca”.

Potser l’autor s’ha biografiat a ell mateix per persona interposada. No seria estrany, per a ell la literatura és joc

El punt de partida de La dona més pintada és tan delirant que el lector en tot moment oscil·la entre “la versemblança narrativa i la credulitat humana”, com si de sobte es trobés davant d’un escenari on dos actors s’esforcessin per representar, gràcies a la dramàtica comicitat d’un guionista embogit, qui dels dos és més tenaç en el seu desvari: és probable que el vencedor fos Maties Palau Ferré, que després de perdre el plet —Màrius Serra en descriu els laberíntics viaranys legals com si fos un fenomen artístic de l’absurd—, estoicament, sense pànic i sense indiferència, protesta contra el que creu una injustícia i crema al llarg de deu anys cada quadre que pinta. Molt enrere queden les etapes vitals del pintor —la seva formació artística a París, els seus moments de glamur a Barcelona, els passejos per Montblanc quan encara no era l’excèntric que s’havia convertit en presa d’un periodisme àvid d’escàndols privats—, i que Màrius Serra novel·la a la cacera de la frase que es pugui alçar com la clau que reveli l’enigma de la vida de Maties Palau Ferré: potser l’autor no havia fet mai com aquí un dispendi tan generós d’inquietud loquaç, de gràcia juganera, de fantasia entremaliada i malabar, d’arravatament plàstic —les descripcions dels quadres enlluernen com un color vivíssim—, d’inventiva transfiguradora, de coets metafòrics, d’inflació fabulosa de la paraula, per esbrinar —o inventar—, al cap i a la fi, qui era la dona infinitament multiplicada que omple les teles de Maties Palau Ferré. Per respondre a la pregunta, Màrius Serra ha d’anar més enllà del mer relat dels esdeveniments particulars d’una personalitat tan desbordant com aquest personatge —tota biografia és un exercici narratiu tributari de la història documentada—, i d’aquí ve que hagi de recórrer al novel·lesc, a la intuïció creadora, per intentar fer reviure verbalment el que només existeix com a imatge pictòrica. Però el setge no finalitza aquí, i el goig del lector tampoc: una vegada s’acaba la novel·la no s’acaba la lectura, perquè aleshores, com un epíleg saturat d’energia, comença una altra aventura —una nova novel·la d’alta intensitat on és lícit detectar-hi alguns passatges que plausiblement coquetegen també amb la ficció—, la crònica de com l’autor, o d’algú que es diu com l’autor, va anar construint aquest enorme i sofisticat edifici novel·lesc que és La dona més pintada.

Potser més que fer una biografia novel·lada de Maties Palau Ferré, Màrius Serra s’ha biografiat a ell mateix per persona interposada. No seria estrany, ja que per a ell la literatura és joc, és il·lusionisme, i aquest art d’encantament, com si estigués relacionat amb la vidència, ha tornat El pintor Maties Palau Ferré a la vida aparent de la pàgina.