‘M’hi nego’, de Per Petterson: El preu i el valor d’una negació

Convé recordar (i advertir que continuarem recordant-ho en el futur) que Per Petterson està escrivint novel·les magnífiques, emmarcades en un projecte integrat (on cada novel·la remet a les anteriors i anticipa les que vindran) que és un dels més audaços i reeixits del més aviat previsible i caut panorama de la novel·la contemporània.

A M’hi nego, Petterson combina una vegada més la prosa distreta amb la frase exacta; l’abordatge directe de la vida pràctica (en poques novel·les es treballa més des de Robinson Crusoe que en les seves) amb una sofisticada disposició del temps que, ...

Convé recordar (i advertir que continuarem recordant-ho en el futur) que Per Petterson està escrivint novel·les magnífiques, emmarcades en un projecte integrat (on cada novel·la remet a les anteriors i anticipa les que vindran) que és un dels més audaços i reeixits del més aviat previsible i caut panorama de la novel·la contemporània.

A M’hi nego, Petterson combina una vegada més la prosa distreta amb la frase exacta; l’abordatge directe de la vida pràctica (en poques novel·les es treballa més des de Robinson Crusoe que en les seves) amb una sofisticada disposició del temps que, quan el lector menys s’ho espera, obre sorprenents perspectives de nostàlgia; i la impressió de franquesa amb el gust per l’el·lipsi enigmàtica... el joc d’equilibris on reconeixem el territori Petterson.

M’hi nego es descabdella a partir d’una escena que per a molts autors serviria de clímax: la destrucció d’una família on tots sofreixen pels abusos del pare. La novel·la segueix les ones expansives d’aquesta explosió domèstica: les vides de tres personatges (els germans Tommy i Siri i el seu millor amic Jim) que a partir d’aquest moment de violència fundacio­nal no faran res més que separar-se.

L’autor pavimenta la novel·la de negacions, assenyades i insensates, heroiques i covardes, que salven o que condemnen

Encara que M’hi nego està farcida d’escenes de retrobament, es tracta de passos de suport transitori abans d’apuntalar nous distanciaments, a penes salvats pel record i la imaginació. Un exemple: l’escruixidora escena on es descobreix que una dona, perduda des de fa dècades, ha dut tots aquests anys a la cartera unes fotografies retallades de revistes “de moda” de nens amb la mateixa edat que tenien els seus quatre fills quan es va veure obligada a separar-se d’ells. Una epifania, austera, trista i emocionant (sense èmfasi i que es clava profundament en la imaginació del lector) que porta la signatura de Petterson.

La negativa (centre temàtic de la novel·la) s’aborda des de diferents perspectives: negar-se a continuar aguantant un pare violent, negar-se a ser amic d’algú a qui s’enveja, negar-se a quedar-se a prop d’una germana amb la qual es comença a vorejar una perillosa atracció física, negar-se a un treball que aixafa, negar-se a morir, negar-se a fer-se càrrec de la família, negar-se a una vida consumida en un poble, negar-se a superar una malaltia, negar-se a rebre ajuda, negar-se a continuar portant una vida que progressa cap a l’infern. Petterson pavimenta el camí de la novel·la de negacions, assenyades i insensates, heroiques i covardes, que salven o que condemnen. La negació contribueix també que aquesta sigui una novel·la sobre segones i terceres oportunitats (encara que a vegades es presentin com un escarni o almenys amb una aparença burleta) perquè al capdavall la vida continuarà endavant (mutant i mutant) mentre respirem.

(Tot i que la meva ressenya no enfoca en aquesta direcció, no està de més assenyalar al lector la delicada tasca que Petterson ha fet amb els seus personatges principals: tres caràcters ben perfilats que es defineixen tant pel que fan com per allò que callen o deixen passar.)

Petterson ha escrit una novel·la sobre la negació. Sobre els seus càstigs, la seva arbitrarietat, la seva deliberació i les seves recompenses. De manera que és del tot coherent, però també arriscat, i un punt ge­nial, que la mateixa novel·la es negui a oferir-li al lector l’escena de retrobament que ha preparat amb tanta cura i minuciositat. Què queda de l’Ulisses si li extirpem l’episodi a l’extrem de la nit on s’abracen Dedalus i Bloom? Al meu entendre, la novel·la de Joyce quedaria compromesa i disminuïda, seria una gran pèrdua. Els retrobaments alliberen molta energia retinguda, i potser M’hi nego seria encara millor si assistíssim a la llarga conversa entre els diversos personatges, separats per les seves negacions. El retrobament gairebé impossible del Tommy i la Siri, el de la Siri i la mare o l’imminent entre el Tommy i el Jim (encara que és ben probable que ens ofereixi aquesta escena en una novel·la futura, al cap i a la fi n’hi ha moltes que suplementen les anteriors). Però el que perdem en emoció ho guanyem en coherència: quina manera més adient de referendar que el balanç d’una renúncia sempre serà incomplet (sabem el que guanyem però mai el que perdem), que deixant fora de la novel·la la seva resolució?