Bona idea. Te la compro!

No sé si ho sabíeu, però ara les idees ja no es comparteixen lliurement en un empàtic ping-pong conversacional. Ara les idees es compren (i, per tant, es venen). Segur que heu sentit aquesta frase feta, te la compro, com a expressió d’acceptació d’una proposta, iniciativa o idea: “I si en lloc d’anar en tren, agafem un blablacar?” / “Bona idea! Te la compro!”, que equival a “Tens raó”, “Hi estic d’acord”, “Em sembla bé”, “M’hi sumo”.

Aquesta fórmula és una manera nova de mostrar acord. I té la possibilitat de ser negada: “No, tia. En Carles no és un idiota. Això no t’ho compro”. ...

No sé si ho sabíeu, però ara les idees ja no es comparteixen lliurement en un empàtic ping-pong conversacional. Ara les idees es compren (i, per tant, es venen). Segur que heu sentit aquesta frase feta, te la compro, com a expressió d’acceptació d’una proposta, iniciativa o idea: “I si en lloc d’anar en tren, agafem un blablacar?” / “Bona idea! Te la compro!”, que equival a “Tens raó”, “Hi estic d’acord”, “Em sembla bé”, “M’hi sumo”.

Aquesta fórmula és una manera nova de mostrar acord. I té la possibilitat de ser negada: “No, tia. En Carles no és un idiota. Això no t’ho compro”. Certament, no es tracta d’una frase literal: no esperem que les persones que fan servir aquesta frase treguin a continuació la cartera o el mòbil per pagar efectivament la proposta (vet aquí potser un nou model de negoci conversacional?).

Això de “comprar una idea” és una metàfora, és clar, una mena de comparació implícita: “la idea (m’agrada tant que) te la compro”. Tanmateix, sempre ha estat així la valoració de les idees que intercanviem, en termes tan crus de compravenda? Doncs no. De fet, justament per això la frase encara ens sorprèn un xic quan algú la fa servir: perquè es tracta d’una metàfora recent.

El lingüista a qui tot d’una molts polítics van considerar cool esmentar en els seus discursos, George Lakoff, va explicar de manera reveladora fins a quin punt el nostre pensament i, en conseqüència, la nostra llengua quotidiana, tenen un fonament metafòric. Els humans som éssers cognitivament limitats; rarament aconseguim entendre les nocions abstractes si no és a partir de la concreció, especialment de la que tenim més a l’abast, que no és altra sinó el nostre cos. I per això metaforitzem les actituds i emocions corporeïtzant-les: “Ell és el cap de l’equip”, “M’he llevat amb el peu esquerre”, “Li ha donat l’esquena al seu amic”, “Té molta mà esquerra i la cara molt dura”, i tantes d’altres. I d’igual manera estenem figuradament el nostre cos a la descripció del món que ens envolta, i així parlem de la boca del metro o el coll de l’ampolla.

El mateix Lakoff va demostrar que concebem les discussions en uns termes metafòrics força bèl·lics: “Una discussió és (com) una guerra”. Aquesta metàfora de base explica les expressions que fem servir habitualment per referir-nos als intercanvis discrepants, com ara: “Va fer servir una dada irrebatible, que va donar directe a la diana de la seva defensa”, o “El meu ex em va etzibar càrregues de profunditat, però jo em defensava esgrimint l’argument de la seva infidelitat”.

No trobeu que seria molt divertit subvertir les metàfores que usem de manera automàtica, sense adonar-nos-en, i fer-ne servir unes altres al seu lloc? Per exemple, i si en lloc d’una guerra metaforitzéssim les discussions com un ball? Us ho imagineu? Podríem dir coses com: “Jo vaig proposar-li tres idees ràpides i divertides, rotllo txa-txa-txa, però ell va respondre, un cop més, amb voltes i voltes insistents, una i altra vegada, com en un vals, sobre el tema de la confiança”. Més enllà del divertimento que suposaria una revolució metafòrica com aquesta, sabem que la manera com metaforitzem la realitat que ens envolta té una repercussió directa en com la percebem. Pensar en un diàleg d’idees oposades en termes de ball rebaixaria els sentiments d’hostilitat que posem en marxa en les controvèrsies, ens permetria veure els interlocutors discrepants com a persones de ritmes diferents i potser un xic maldestres, i no com a enemics a qui cal vèncer.

La metàfora “les idees són un producte que es compra i es ven”, a quina conceptualització de les converses i les relacions ens remet? Fins ara, quan construíem conjuntament amb un amic o company una proposta, i algú suggeria la millor possibilitat, dèiem quelcom com “Ostres, ben vist! Tens raó! Moltes gràcies!”. Preníem la nova idea com un regal que ens oferia algú generós i més inspirat que nosaltres. Però si comprem les idees, ja no les regalem; al contrari, convertim la cooperació conversacional, base de la col·laboració humana, en una transacció econòmica, en un negoci.

Te la compro, expressió que reflecteix l’esperit dels temps.