‘Solastàlgia’ i les tribulacions de l’ànima, d’Ada Castells

Com el viatger retratat per Caspar David Friedrich que, des del cim de la muntanya, observa un mar de núvols, la Sara contempla com la seva ciutat s’esfondra. La pluja sembla no donar treva. Els carrers s’han desdibuixat i han esdevingut rius pels quals és quasi impossible transitar. Barcelona desapareix davant dels ulls de la Sara, que des de la finestra del seu petit apartament no entén com, malgrat tot, la gent continua amb la seva vida com si no passés res. “Per què no han fugit de la ciutat?”...

Com el viatger retratat per Caspar David Friedrich que, des del cim de la muntanya, observa un mar de núvols, la Sara contempla com la seva ciutat s’esfondra. La pluja sembla no donar treva. Els carrers s’han desdibuixat i han esdevingut rius pels quals és quasi impossible transitar. Barcelona desapareix davant dels ulls de la Sara, que des de la finestra del seu petit apartament no entén com, malgrat tot, la gent continua amb la seva vida com si no passés res. “Per què no han fugit de la ciutat?”, es pregunta. “Són incapaços de veure el perill”, es contesta tota estranyada perquè encara es puguin veure “terrasses amb taules i cadires, tendals amb marques de cervesa, cartells amb fotografies de plats exòtics que s’han tornat casolans”.

L’any 2005, el filòsof australià Glenn Albrecht va encunyar el terme solastàlgia, que és la “la nostàlgia que experimentes malgrat que encara ets a casa teva”, és la tristor i l’angoixa per la degradació del planeta a causa de la crisi climàtica. La solastàlgia és sinònim de tristor, de por i d’incertesa per tot allò que passarà en un futur que comença a esborrar-se: “Entreveig finals, grandiloqüents o esllanguits, però sempre inevitables”, reconeix la Sara, protagonista de Solastàlgia (L’Altra Editorial), d’Ada Castells. De la mateixa manera que la natura violenta dels quadres de Friedrich era una exteriorització de les tribulacions de l’ànima romàntica, el món que sembla ofegar-se davant la Sara és també el reflex de l’ànima d’una dona que ha de fer front a un passat que l’atribola, a unes culpes de les quals no s’allibera i a un munt de dubtes que fan trontollar la seva relació amb la parella o amb la filla adolescent.

Des de l’Empordà, on es refugia, la Sara busca establir una nova connexió amb la natura, una relació de respecte amb l’entorn i els productes de proximitat —quin sentit i quines conseqüències té exportar pollastres des del Brasil, com fa el seu marit. És l’últim intent per salvar el món que, en part, ja s’ha esfondrat, però també és la manera de salvar-se ella mateixa.

Escriptora, la Sara intenta donar un sentit al caos, però la paraula sembla que ja no li serveix. Es baralla amb la pàgina en blanc. Les lectures apocalíptiques són el mirall on veu tot el que passa, i la figura de Mary Mallon —una cuinera que al segle XIX va ser acusada de transmetre el virus mortal del tifus a les famílies per a les quals va treballar— esdevé una espècie d’alter ego. Ella es mira Mallon i, fent-ho, es qüestiona: “La Mary no va admetre mai que estava malalta. El seu mal matava, però ella es negava a acceptar-ho. I jo? Amb la claredat que atorguen les hores fosques combinades amb l’escriptura, aquesta nit me n’adono jo soc igual que ella”.

Castells capgira el gènere: el món s’enfonsa, Barcelona s’inunda amb les pluges o són només projeccions de la Sara? Convertida en una narradora poc fiable, el seu relat és una exteriorització d’una apocalipsi interna. El personatge de Castells assumeix la culpa de la seva incapacitat per trobar l’equilibri, de no aconseguir l’estabilitat, de viure sense els dubtes, les angoixes i els temors dels quals els altres manquen. Es pregunta constantment per què no és com la seva parella, però la Sara no només necessita acceptar-se i perdonar-se, sinó assumir que en les seves tribulacions hi ha molta veritat. La Sara és una espècie d’heroïna romàtica, algú que necessita retrobar un lloc de pertinença, un lloc on sentir que no tot s’ha perdut, per reconstruir i reconstruir-se. Potser ella és Mallon, però la resta és la societat acusadora, la que assenyala sense preguntar-se què hi ha al darrere, buscant un cap de turc. Solastàlgia no deixa indiferent.