‘Memòries de mi mateix’, de Ferran Torrent: Teixit de vida

En una nit fosca i freda de principis de febrer de l’any 1968, tres joves políticament ingenus acaben de pintar “Vixca la Republica” a la façana del cementiri del seu poble, a l’Horta Sud valenciana, però en comptes de vigilar que no els empaiti la parella de la Guàrdia Civil —l’alcalde ha mort i l’endemà se celebrarà l’enterrament—, discuteixen sobre l’ortografia de “la seua primera obra clandestina”, si “vixca” s’escriu amb essa o amb ics, sense adonar-se que a “republica” se’ls ha escapat l’accent. Un parell de quilòmetres més enllà, en una caseta envoltada d’arrossars situada a la carreter...

En una nit fosca i freda de principis de febrer de l’any 1968, tres joves políticament ingenus acaben de pintar “Vixca la Republica” a la façana del cementiri del seu poble, a l’Horta Sud valenciana, però en comptes de vigilar que no els empaiti la parella de la Guàrdia Civil —l’alcalde ha mort i l’endemà se celebrarà l’enterrament—, discuteixen sobre l’ortografia de “la seua primera obra clandestina”, si “vixca” s’escriu amb essa o amb ics, sense adonar-se que a “republica” se’ls ha escapat l’accent. Un parell de quilòmetres més enllà, en una caseta envoltada d’arrossars situada a la carretera que va del poble a la platja del Saler, un falsificador d’obres d’art —el Mític Regino—, especialitzat també en documents oficials de tota mena, està enllestint un passaport per a una militant comunista quan, de sobte, rep la visita del cap de la brigada Politicosocial de València, i aleshores s’activa l’enginy d’uns diàlegs ajustadíssims i cada personatge revela els trucs personals de què disposa per convertir l’altre en una víctima de la picaresca. Molts d’anys després, el 2019, en una residència geriàtrica tan divertida com una farsa o una bogeria caricaturesca, semblant a la materialització dels desitjos que pot somiar qualsevol jubilat, i on conviuen els personatges que han protagonitzat les tres anteriors novel·les de Ferran Torrent (Sedaví, 1951) sobre les deficiències del progrés econòmic i els camins antagònics que segueixen la justícia i la llei —Un dinar un dia qualsevol, Individus com nosaltres i Poder contar-ho—, el Mític Regino es disposa a relatar a un amic seu, el periodista Marc Sendra, els avatars de la seva vida, però una visita imprevista interromp la confessió.

Un dels triomfs de la novel·la és que acaba sense un final absolut, fet que li dona una representació fecunda de la vida

Són les tres escenes que posen en marxa Memòries de mi mateix, l’última novel·la de Ferran Torrent, però que serveixen també per adonar-se de quina manera l’autor es deixa endur per la inspiració de narrar, pel plaer de divertir i divertir-se amb la immediatesa de les coses, per l’alegria d’aconseguir la construcció d’unes veus individualitzades que el lector s’acostuma a escoltar amb una familiaritat idèntica a la que viu a casa seva. Les tres trames llisquen i salten, serpentegen i es retorcen, a vegades llampeguegen i a vegades s’agiten, corrent sempre veloces sense escatimar cops d’efecte grotescos i frenètics, com si no temessin fer acrobàcies argumentals a frec de l’abisme, i els fils de la novel·la estan tan constantment entrecreuats que formen un espès teixit de vida on les coincidències i els artificis narratius perden la seva raresa i arriben a ser acceptats com a probables. A Memòries de mi mateix el tractament dels personatges es fa amb una convicció i un sentit tan grans que el caràcter improbable —melodramàtic a estones— de les circumstàncies s’oblida, i això és degut a la reverència que Ferran Torrent mostra en tot moment cap a les seves criatures —ja sigui un desheretat de la terra, ja sigui un policia amb instints sàdics, ja sigui un delinqüent de guant blanc—, evitant la sàtira o l’automatisme impersonal, i concedint a tothom una vida i un nom propi, com si cadascú posseís la noblesa d’un passat: ni l’enterrador ni el músic de la banda municipal tenen altre paper que el de figurants fugaços, però el primer es diu Cardo —de Ricardo—, i el segon, el substitut del trompetista Pep de l’alqueria, el Rafelet el de les bigues, “treballa en la Citroën i li deuen uns dies de vacances que se’ls partirà entre ara i la setmana del certamen”, com si Ferran Torrent suggerís que a l’altra banda de la novel·la hi haurà més enterraments i més concerts perquè la vida continua més enllà de la literatura. La vitalitat de Memòries de mi mateix no s’aconsegueix només mitjançant les trames paral·leles i entrellaçades que es despleguen sense cessar, estimulant la curiositat i l’ànsia de saber del lector, sinó també gràcies a l’efecte que l’autor infon a la ficció, com si s’escoltés la remor d’un riu que flueix i flueix fent cabrioles curs avall i lluny ja de qualsevol mirada.

Un dels triomfs de Memòries de mi mateix és el seu caràcter informe, i que Ferran Torrent l’acabi sense oferir un final absolut és el que contribueix poderosament a convèncer el lector que ha estat llegint una novel·la que, a pesar de pertànyer a l’àmbit de la imaginació, conté una representació tan fecunda de la vida que pot arribar a senyorejar com una experièn­cia personal en els seus records.