El medi és el missatge

El gran èxit de l’exposició d’ar­quitectura, disseny i urbanisme Línies dures és haver-la fet a l’antiga editorial Gustau Gili, futura seu de l’ICUB. Qualsevol altra exposició en aquest lloc estaria bé, però en aquesta es mostra l’edifici emparentant-lo amb algunes de les millors obres d’arquitectura d’aquesta ciutat, tot aconseguint un efecte que en podríem dir, “estereo­fònic”. Estic convençut que l’edifici, que exhibeix una conservació formidable, é...

El gran èxit de l’exposició d’ar­quitectura, disseny i urbanisme Línies dures és haver-la fet a l’antiga editorial Gustau Gili, futura seu de l’ICUB. Qualsevol altra exposició en aquest lloc estaria bé, però en aquesta es mostra l’edifici emparentant-lo amb algunes de les millors obres d’arquitectura d’aquesta ciutat, tot aconseguint un efecte que en podríem dir, “estereo­fònic”. Estic convençut que l’edifici, que exhibeix una conservació formidable, és la joia de l’exposició; el dia de la la inauguració el públic es distribuïa ocupant els dos nivells del hall, al voltant del gran buit central a l’empara de la façana para-sol del pati, moblant i vestint l’edifici com feia temps que no es veia.

En aquesta encertada reunió del lloc i el contingut, el muntatge de l’exposició és una mostra de simplicitat moderna que ens fa pensar especialment a les portes de la reforma de l’edifici. La linealitat reiterativa marcada pels murs dels suports del material exposat no és de gaire ajuda per a un espai com aquest. Per exemple, al Palau de la Virreina, actual seu de l’ICUB, les exposicions s’han de fraccionar per encaixar als àmbits determinats per les sales del palau; en canvi, aquí l’exposició, “alliberada” de les sales, recorre a la rigidesa de la linealitat expositiva. De fet, és la interpretació més radical de la línia, de les “línies dures” a les quals al·ludeix el títol de la mostra. Aquesta és precisament la qüestió que cal repensar; tot i que és correcta, es troba a faltar una actitud crítica, oposada i bel·ligerant amb aquesta linealitat, que ja només trobem a les estacions del metro i a les prestatgeries del Pryca o l’Esclat. Observant l’espai del hall, resulta entretingut adonar-se dels diferents graus de contrast: un, entre la disposició lineal i regular dels suports negres de l’exposició, amb el material exposat, tan variat, fresc i desuniformitzat, tant en els formats (fotografies, plànols, fulls mecanografiats, pàgines de revistes, llibres), com en els temes (concursos d’habitatge, escoles, restaurants, actes de congressos, edificis d’oficines); i l’altre, amb l’elegant puntualització original de l’espai central de l’editorial, que per a cada racó del vestíbul reserva un exercici espacial i volumètric diferent, una escala de dos trams en angle en un, un balcó sinuós en l’altre, o una delicada escala de caragol al fons. És un espai no sistemàtic en tots els sentits, fins i tot en els colors, que la retòrica dels suports lineals no acaba d’acompanyar.

És impossible veure tot això i no pensar en el futur concurs d’arquitectura per instal·lar els nous usos de l’ICUB i dels Serveis d’Educació en aquesta antiga editorial. Quina sensibilitat mostrarà la resposta arquitectònica dels concursants? Què escollirà el jurat? Sabrà distingir entre les propostes fetes per raó de la nova finalitat i les que deixaran constància de l’autoria? Imagino que darrere de solucions com la de l’exposició hi ha una idea actual al voltant de conceptes com claredat, simplificació, netedat... Seran aquestes les solucions que trobarem al concurs? Tant de bo l’ICUB imposi algunes idees encertades sobre el que s’ha de fer i sobre els membres del jurat. Els anglesos solien dir que les coses es podien fer de tres maneres: bé, malament o com els militars. La forma expositiva triada per l’exposició sembla feta amb aquesta tercera fórmula. Eficàcia, economia de mitjans i simplicitat constructiva, i potser en un altre context no tindríem res a objectar, però aquí en fa dubtar. Però aquí? Un edifici modern potser no demana una manera moderna i simplificada i “dura” d’intervenir-hi, sinó afecte i sensibilitat. Qui defensa ara coses així? El Col·legi d’Arquitectes ja sabem que no, després de l’exemple de la reforma de la seva seu. Esperem que aquí no passi el mateix.

A la presentació el dia de la inauguració es va destacar que ara l’edifici es recupera per a la ciutat perquè serà un edifici públic. Caldria recordar que ara per ara l’edifici ha estat sempre un edifici privat, però obert al públic. Tant de bo la propietat pública exhibeixi un esperit que pugui equiparar-se al d’una família com la que ha mantingut durant anys aquest edifici emblemàtic, algú que combini intel·ligència pràctica i afecte.