Els commiserables

No sé per què en diuen autoficció quan n’hauríem de dir literatura de la commiseració: la tendència és estar més atents al patetisme —per pietat o pel consol de veure que sempre n’hi ha que estan pitjor. Segons com es miri, un dia qualsevol pot ser especialment patètic, molt llaminer de ficcionar. Què us sembla, lectors, si en conjurem un d’aquests per connectar-nos en aquest sentiment?

Som-hi: sona el despertador (de la meva amiga). L’ignora fins que recorda que la vida estàndard comporta la convenció de sortir del llit. Engega la família, aquella màquina que s’atura si no li dona cord...

No sé per què en diuen autoficció quan n’hauríem de dir literatura de la commiseració: la tendència és estar més atents al patetisme —per pietat o pel consol de veure que sempre n’hi ha que estan pitjor. Segons com es miri, un dia qualsevol pot ser especialment patètic, molt llaminer de ficcionar. Què us sembla, lectors, si en conjurem un d’aquests per connectar-nos en aquest sentiment?

Som-hi: sona el despertador (de la meva amiga). L’ignora fins que recorda que la vida estàndard comporta la convenció de sortir del llit. Engega la família, aquella màquina que s’atura si no li dona corda. Renta cares, prepara menjars, revisa motxilles, soluciona petits drames que s’apaivaguen amb una crema, una tireta o un bruel, depèn del dia. Es posa l’abric damunt el pijama, amb sort semblarà que va moderna. A l’ascensor els nens li diuen que fa por, que sembla la senyora japonesa que surt del pou per matar-los d’una manera horrible. I tenen raó: el rímel d’ahir ja ha desembocat —en un delta— a la comissura dels llavis. És la senyora del pou, però amb la còrpora d’una taula llitera que no passaria pel forat de cap pou, cosa que l’alegra perquè, tot d’una, ha pensat que ja li està bé. Millor fer pena que por. La pena t’obre les portes a la commiseració i d’això a l’Oscar hi va tan poc! Digueu-li a Charlize Theron a Monster, que feia la cara d’haver-se menjat Mickey Rourke. Digueu-li al nas postís de Kidman a Las Horas, no fos cas que penséssim que es pot escriure com la Woolf amb el nas menudet de les persones equilibrades. Digueu-li al costellam de Christian Bale a El maquinista. O a Brendan Fraser, desaparegut a la jungla de l’oblit fins que ha pogut reaparèixer en la forma suprema de la commiseració avui en dia: l’obesitat mòrbida.

Arribats en aquest punt, la meva amiga no es pot treure del cap l’emoció més ambivalent que ha experimentat mai al cinema. Va ser amb l’escena de What’s Eating Gilbert Grape, on Johnny Depp plorava la mort de la seva mare encaixada dins una casa en flames. Ningú recorda el nom d’aquella actriu, potser pel fet que ella no era algú que hagués transformat ostensiblement el seu cos per a aquella pel·lícula. Però, en canvi, tothom aplaudeix la balena, el monstre, el cadàver del millor Batman del món, les belles Kidman o Theron quan deixen de ser el que se n’espera. Conclusió? Fer pena és admirable. Així que la meva amiga surt de l’ascensor amb aquesta convicció, oblidant el petit detall que ella no viu en cap pel·lícula.

Havent deixat els nens a l’escola, torna al cotxe sota la pluja. El municipal invisible ha tingut temps de posar-li una multa. La rebrega dins la guantera, l’abocador. Contingut destacable: un entrepà fossilitzat, els papers del cotxe fusionant-s’hi i una galeta de la sort. A ningú se li acudiria menjar-se-la, però a ella sí perquè vol saber què diu el paperet de dins. Hi diu “burro qui ho llegeixi” en xinès. Ella no ho sabrà llegir, però vosaltres sí: commiserables!