Has de veure aquesta sèrie, sí o sí

Segur que en els darrers temps heu sentit aquesta expressió recent i d’èxit fulgurant: sí o sí. La seva velocitat d’expansió demostra la veritat que hi ha sota el títol d’una de les cançons de la gran Laurie Anderson: “El llenguatge és un virus”. En poc temps ha passat de ser un tic verbal propi de la jovenalla a sentir-se en boca de seriosos professors d’universitat. El que us deia: pur contagi víric.

S’ha d’admetre què és una construcció enigmàtica: sabem què vol dir sí, i també sabem què vol dir o, però la com...

Segur que en els darrers temps heu sentit aquesta expressió recent i d’èxit fulgurant: sí o sí. La seva velocitat d’expansió demostra la veritat que hi ha sota el títol d’una de les cançons de la gran Laurie Anderson: “El llenguatge és un virus”. En poc temps ha passat de ser un tic verbal propi de la jovenalla a sentir-se en boca de seriosos professors d’universitat. El que us deia: pur contagi víric.

S’ha d’admetre què és una construcció enigmàtica: sabem què vol dir sí, i també sabem què vol dir o, però la combinació total sí o sí produeix una sorpresa notable la primera vegada que la sentim. I és que, d’acord amb el nostre coneixement implícit de la llengua, o és una partícula que presenta una disjunció; planteja una elecció entre dues coses diferents, per exemple: “Vols cafè o te?”, “De postres, poden prendre pinya o mousse de xocolata”, “El nou cap, és agradable o és un ranci?”. La conjunció o ens obliga a seleccionar (és una paraula petita, però manaire). Ara bé: quin tipus extravagant d’elecció planteja una expressió que proposa escollir entre dues coses que són la mateixa? Això constitueix una mena de contradictio in terminis. Imagineu-vos si algú us digués: “Avui em posaré pantalons o pantalons”. És ben bé una paradoxa. De fet, cada cop que algú deixa anar l’afegitó modernet sí o sí està fent servir (encara que probablement no ho sàpiga) una figura retòrica de tradició secular. Aquesta no us l’esperàveu, eh?

Passats uns segons d’estupefacció inicial, la solució a la paradoxa revela que no hi ha elecció possible: sí o sí falseja una aparença d’elecció, és una alternativa fake (ja hi som de nou amb expressions que semblen una cosa, però, en el fons, en són una altra). En realitat, atès que no podem escollir res més que sí, aquesta fórmula fashion expressa una mena de SÍ emfatitzat, equival a dir: “I tant que sí!!” o “Sí, sí, sí!!”.

I ben pensat, per què dimonis intensifiquem una afirmació d’aquesta manera tan rebuscada, mitjançant una paradoxa que es revela falsa, en lloc de dir les coses de manera més planera, més normal i, en definitiva, més econòmica? Que no ens havien dit que els parlants som mandrosos, previsibles i mig incultes?

Doncs sembla que no tant. De fet, la parla quotidiana té un percentatge de figures retòriques per nombre de paraules que ja les hauria volgut un poeta del barroc: metàfores, hipèrboles, lítotes, sinestèsies, paradoxes. I els parlants tenim, a més, una dèria innegable per crear, celebrar i compartir formes noves d’expressar una idea ja coneguda, molt millor si són xocants i originals. Certament, es pot dir: “Se me’n fot, si te’n vas amb una altra, no penso estar pas trista”. Però admetem que és molt més guai dir: “Les dones ja no ploren, les dones facturen!”. I el nostre sí o sí té també aquest aire juganer i un xic frívol que ens diverteix emprar en les interaccions del dia a dia.

Sí o sí és un pleonasme, ja ho sabeu, allò d’”un plat és un plat, i un got és un got” (eloqüència presidencial, qui ho diria), i també “si nosaltres tenim la pilota, vol dir que els rivals no la tenen” (Cruyff en mode filosòfic). Totes dues frases són pleonasmes, però sens dubte no són del mateix tipus: la frase del polític ens deixa estupefactes. Hi busquem un possible significat ocult, però no el trobem (perquè no hi és). Es tracta d’una tautologia inerme. La frase cruyffiana és, tanmateix, diferent: sembla una bajanada, però quan es pensa dues vegades, expressa tota una filosofia sobre el joc del futbol basada en el domini de la pilota durant el partit. Té, doncs, molt significat. I a quin dels dos tipus de pleonasme diríeu que pertany la recent fórmula sí o sí? És veritat que no aporta una perspectiva innovadora sobre res, però no és tampoc una frase buida, al contrari; traspua el caràcter que l’inimitable Gila atribuïa a l’humor: és una errada del codi, una mena d’estafa mental que, tanmateix, no t’enfada, perquè et porta a un lloc còmic i entretingut.

La vida diària pot ser perillosament rutinària. Com que som éssers intel·ligents, posem-li unes gotes de diversió a la parla... sí o sí!