‘Hivern de vi novell’, d’Albert Benzekry: De la terra, però amb ironia

Hi ha la poesia heroica. I la carregada d’elegant ironia. Encara que també sigui per donar-nos notícia sensorial de grans coses fonamentals, com ara el silenci, la terra, o el temps, que potser passa a l’inrevés. Aquest és el cas de la que cisella amb precisió Albert Benzekry (la Garriga, 1971) a Hivern de vi novell, el seu primer llibre líric. Pausat, íntim, pensarós i embolcallador, com és propi d’un professor de literatura i de llengua catalana de gran humanitat i dicció senzilla i sorprenent. Primer llibre de poemes, sí, però d’una textura material i un estil propi més que consolida...

Hi ha la poesia heroica. I la carregada d’elegant ironia. Encara que també sigui per donar-nos notícia sensorial de grans coses fonamentals, com ara el silenci, la terra, o el temps, que potser passa a l’inrevés. Aquest és el cas de la que cisella amb precisió Albert Benzekry (la Garriga, 1971) a Hivern de vi novell, el seu primer llibre líric. Pausat, íntim, pensarós i embolcallador, com és propi d’un professor de literatura i de llengua catalana de gran humanitat i dicció senzilla i sorprenent. Primer llibre de poemes, sí, però d’una textura material i un estil propi més que consolidats. Segurament com correspon a un polígraf de mil lectures, que va ser director del Festival Primavera Poètica (2005-2014), regidor de Cultura de la seva vila i coeditor de la dramatúrgia de Carles Sindreu: un altre doll, amb Pere Quart o Joan Brossa i altres ganàpies, de la tribu un punt carcamal i poc solemne, menys freqüent a casa nostra.

Ironia fina. O què és, si no, registrar, fent canvi de terç sobtat: “Un ca borda a prop de l’escullera / absurd i solitari, ja no hi ha els cossos / flamígers de l’estiu, l’estultícia d’agost / les barques solcant cap perfil quiet”, per concloure: “Fa el fred esperat —i el que esperàvem”. O bé redigerir, amb distància respectuosa i sorneguera, grans frases bíbliques: “si al principi fou la paraula, / excuseu-me’n, jo no ho sabia”.

La paraula és un gran assumpte per a Benzekry, i no només perquè sigui un delicat conversador en la vida civil. Sinó perquè és contrapunt del silenci, que en realitat tant aprecia. Però no del silenci imposat dictatorialment —aquell “antic i molt llarg” del qual Raimon ens ha deixat registre permanent— sinó elegit. A la contra: de l’excés de “paraular”. A la gènesi: com a “estat natural de les formes / abans de pensar-les per ser dites”. Com a repte: “trencar la barrera del so / creuar la del silenci”. Com a diàleg amb l’Espriu que volia salvar-nos els mots i retornar-nos el nom de cada cosa, quan es pregunta: “Què fan els cossos quan no els anomenem / l’ombra dels noms, en dir-los / n’enfosqueix la llum?”

Així, podríem inferir que l’escriptor garriguenc lliga fils deixats dispersos per les generacions anteriors. I no només catalanes, també aquelles que deuen tant a T. S. Eliot i potser n’han restat captives. Ell relliga i deslloriga i advoca, a mig camí del naturalisme i la personificació del paisatge, en defensar que “Hi ha la terra lassa i la terra erma / la terra remoguda, la llaurada i la cultivada / Hi ha la terra eixorca i en guaret / La rompuda i adobada, la terra assaonada”. I quan creus que replicarà al mil·límetre la tradició més directament compromesa a estipular que “hi ha la terra revolta i la calma / la terra irada i l’enganyada / la terra que espera, sempre…”, conclou, sumari i suaument relativista: “... com hi ha la terregada, el terrer i el terrós”.

Si aquest bell morir tot el poema honora és perquè qui el fabrica sap heretar el paganisme sentenciós de Pessoa (i el seu “altre”, Ricardo Reis), en proclames tranquil·lament laïcistes, sense enuig artificial (”els fossats són narius per on inhala història un déu cocaïnòman). I sentencioses, a la manera estoica de Marc Aureli. “Com més en saps, menys hi entens”. O “És més fred sempre el plom que el bosc”. D’una tacada, Benzekry ha forjat una veu pròpia, singular, distinta. Legatària de molts, però deslliurada de tots. I amb versos definitius, com el que balla amb la llum, talment ballés amb l’amor majúscul: “… com em dissolc en tu, traspassant-te / mentre creus que em veus i jo et respiro”. Quina enveja d’escriptura.