‘Kits’ urbans

L’Ajuntament de Barcelona ha triat tres projectes entre els presentats a concurs per millorar el comportament energètic i “vital” dels edificis d’habitatges. Els projectes escollits, com molts altres presentats, proposen afegir sobre la façana actual dels blocs d’habitatges una de nova autoportant, construïda amb nous materials, més lleugers i pensats amb una tecnologia constructiva que permet el muntatge en sec. La novetat aquí és, en primer lloc, el concurs, que parteix de la idea de completar els edificis existents, per di...

L’Ajuntament de Barcelona ha triat tres projectes entre els presentats a concurs per millorar el comportament energètic i “vital” dels edificis d’habitatges. Els projectes escollits, com molts altres presentats, proposen afegir sobre la façana actual dels blocs d’habitatges una de nova autoportant, construïda amb nous materials, més lleugers i pensats amb una tecnologia constructiva que permet el muntatge en sec. La novetat aquí és, en primer lloc, el concurs, que parteix de la idea de completar els edificis existents, per dir-ho així, d’una manera semblant a la que fa uns anys va tenir lloc amb els ascensors construïts a les façanes. Sobre la iniciativa del concurs planeja l’exitosa reparació de 530 habitatges a Bordeus, coneguda com a Grand Parc, consistent a superposar a les façanes de tres blocs un cos de galeries, que va ser guardonada, entre altres, amb el premi MVDR el 2019. És admirable que els autors d’aquesta obra entenguessin que aquesta solució va néixer per ser imitada, copiada o interpretada, col·locant així la proposta al camp de les idees i no al de les formes “originals”.

En aquest cas l’originalitat era recórrer a alguna cosa que podríem dir banal, alguna cosa que, pel fet d’estar a la vista de tots, no hi hem parat prou atenció. De fet, els edificis amb façanes amb galeries són bastant corrents; els patis interiors de l’Eixample barceloní, sense anar més lluny, en són un exemple. També ho són les façanes que durant anys han estat intervingudes per iniciativa dels particulars, que han tancat terrasses i balcons amb fusteries d’alumini, i, naturalment, no podem deixar d’incloure el cas dels edificis que, mentre es netegen o reparen, folren la façana amb bastides estandarditzades semblants a un Mecano de posar i treure. Tots aquests exemples associats als edificis ens venen a la memòria en veure els tres projectes seleccionats d’aquest concurs.

Així doncs, l’interès de les propostes seleccionades es troba, no en els elements, que ja existien, sinó en la seva adopció per resoldre una nova situació a escala urbana. Potser és útil aclarir que en arquitectura la invenció no existeix; el que existeix és la imaginació per prendre un element qualsevol, arquitectònic o no, i utilitzar-lo per resoldre un altre problema. I aquí el que ens ocupa és un cas excepcionalment adient per entendre això. Així, el més interessant no és la solució en si i la seva alinea­ció amb l’arquitectura sostenible i ecològica; el més interessant és que el seu posicionament posa en evidència l’arquitectura reiteradament lloa­da, la de les formes que ens regalen habitualment els seus creadors inspirats. Formes fetes de superfícies extravagants, façanes desplomades, voladissos increïbles, transparències de ciència-ficció i un grapat de ximple­ries més, que triomfen entre el públic illetrat i els alcaldes i regidors àvids d’èxits electorals.

Aquests kits afegits a la façana dels edificis d’habitatges són, però, alguna cosa més, i suposen una reparació amb conseqüències per pensar-hi. El fet que en alguns casos es parli d’infraestructura ecològica dona peu a pensar aquestes grans safates aixecades en sòl públic i fixades a les façanes com a “kits urbans”, i la ciutat sencera pot acabar canviant la seva fisonomia i també la idea que tenim dels espais públics dels nostres polígons. Són kits urbans perquè estan construïts sobre sòl públic; són, per tant, una mena de vorera en alçada. És la ciutat, la que s’ha corregit afegint elements sobre la pell dels edificis. La correcció no és tant una correcció dels edificis, sinó de les fondàries edificables dels blocs residencials, afligits per l’estretor del planejament, i planteja una reflexió sobre la idea qüestionable que el que separa el públic i el privat no és una “línia” administrativa, sinó un “espai” que ara veiem en forma de galeries i terrasses que permeten exterioritzar la vida domèstica i abocar-la a la ciutat. Pertanyen tant a l’espai públic com a l’espai privat domèstic: una part de l’espai públic servit en safata a l’espai privat domèstic. Alguna cosa pot canviar.