L’elit de Franco a Barcelona i l’escenificació de la victòria

No havia passat ni un mes de l’ocupació de Barcelona i la guerra encara no havia acabat, però Francisco Franco va voler escenificar què representava la conquesta de la capital catalana. Un dels capítols més fascinants de Barcelona, gener de 1939. La caiguda de l’historiador Francesc Vilanova i Vila-Abadal és, precisament, aquell que mostra i documenta què es va dir, que es va fer i a qui es va convidar al Desfile de la Victoria celebrat el 21 de febrer.

Durant els dies previs es van haver de fer una sèrie d’obres a casa dels Abadal Duran, un palauet a la Diagonal amb Capitán Aren...

No havia passat ni un mes de l’ocupació de Barcelona i la guerra encara no havia acabat, però Francisco Franco va voler escenificar què representava la conquesta de la capital catalana. Un dels capítols més fascinants de Barcelona, gener de 1939. La caiguda de l’historiador Francesc Vilanova i Vila-Abadal és, precisament, aquell que mostra i documenta què es va dir, que es va fer i a qui es va convidar al Desfile de la Victoria celebrat el 21 de febrer.

Durant els dies previs es van haver de fer una sèrie d’obres a casa dels Abadal Duran, un palauet a la Diagonal amb Capitán Arenas. Es van contractar tres fusters perquè desmuntessin i muntessin mobles, naturalment es va comprar sabó i articles de tocador, es va fer una neteja intensiva (144 hores) i es faria un consum de fluid elèctric considerable per tal que el “Caudillo” i la seva dona disposessin d’aigua calenta. 2.190 pessetes que va pagar l’Ajuntament.

Explica Vilanova que l’Ajuntament va habilitar diversos pisos a tres edificis de la Diagonal per a convidats. La presidència seria a la Diagonal 508-510, una casa que era propietat de la comtessa de Claramunt. El dia 20 l’Ajuntament va repartir un volant on es concretava l’edifici i el balcó des del qual els convidats podrien seguir la desfilada. “Antes de las 8 es preciso acudir al sitio que se indica porque a partir de esa hora quedará interceptada la circulación, no permitiéndose la entrada en el edificio que se indica en este volante”. Les persones que van rebre el volant eren la nova elit local, l’elit de Franco a Barcelona. Aristòcrates, encapçalats pels Güell, burgesos de famílies ennoblides durant la Restauració, falangistes, membres de l’extrema dreta monàrquica, espanyolistes que exercien professions liberals de prestigi, exregionalistes, industrials, financers, rendistes.

A quarts de nou del matí, Franco hi va arribar en cotxe descobert, acompanyat pel Ministre de la Guerra. Quan va baixar del cotxe, va sonar l’himne nacional i es va encaminar cap al pis principal des del qual seguiria la desfilada militar. Divisions, batallons, regiments, generals a cavall, avions... Quan va acabar la desfilada, dos himnes més: el carlista i el falangista. Tothom els va escoltar amb el braç alçat.

Després el dictador es va traslladar al Palau de Pedralbes per celebrar un dinar oficial. Pernil, ensaladilla, marisc. Ous imperi, pollastres i patates. Formatges, flams, dolços i fruita. Xeres, vi blanc i vi negre, xampany i licors. De tot plegat, i de l’estada al Ritz d’alguns generals, també se’n va fer càrrec l’Ajuntament. Una altra factura: 11.737 pessetones més.

Aquella escenificació de la victòria va ser presentada com la demostració d’un alliberament. Més concretament, com la manifestació d’una redempció. Perquè d’això es tractava a Catalunya. “Catalanes, no olvidéis nunca que por la redención de esta querida tierra entregó España su mejor tesoro: ¡¡¡La sangre generosa de su juventud!!!”. A Barcelona la redempció va implicar l’execució d’un pla d’eliminació de les dues principals cultures polítiques de preguera: l’anarquista i la catalanista. La cultura també era l’arma per construir el nou Estat.