Com dins d’un món feliç

Una església sense gaire gràcia arquitectònica. Quan la van fer, a finals del segle XVII, ben aviat va tenir una esquerda que va ser visible fins quasi tres segles més tard. No estava dissenyada ni pensada, per tant, per acollir un concert amb condicions. Els fets que se n’expliquen van més pel carrer de l’humor negre que no pas de la finor musical: a la façana s’indica la “pedra assassina” que el 1691 va matar un carreter; i al terreny de l’església on hi havia la fossa comuna ara hi ha La Caixa. Però aquesta església va ser capaç de resguardar un món feliç el 30 de desembre passat, abans no ...

Una església sense gaire gràcia arquitectònica. Quan la van fer, a finals del segle XVII, ben aviat va tenir una esquerda que va ser visible fins quasi tres segles més tard. No estava dissenyada ni pensada, per tant, per acollir un concert amb condicions. Els fets que se n’expliquen van més pel carrer de l’humor negre que no pas de la finor musical: a la façana s’indica la “pedra assassina” que el 1691 va matar un carreter; i al terreny de l’església on hi havia la fossa comuna ara hi ha La Caixa. Però aquesta església va ser capaç de resguardar un món feliç el 30 de desembre passat, abans no vinguessin les presses idiotes pel raïm i els quarts. S’hi feia un concert dins del festival Silenci —una altra contraindicació sense importància, habitual a la Garriga, on la ràdio es diu Ràdio Silenci.

Aquest festival, aturat dos anys per la pandèmia, reprenia les emissions amb concerts íntims en llocs religiosos del poble. Tots amb magnífica sonoritat menys l’església. I com arreglar-ho per poder gaudir de la veu penetrant de Roger Mas, per sentir ben bé el pare, la criatura i el Rei dels Verns, o per somriure amb les seves “llampades” verdaguerianes i pujolsianes i una poètica autèntica i fibrada? Ben senzill: omplir l’església amb 200 auriculars —comptats i comodíssims, d’excel·lent funcionament— per seguir tot el concert amb garanties sonores. La parròquia es va avenir sense dubtar a la idea, amb la fe de qui justament perquè ja no creu en miracles cristians necessita abraçar altres sorpreses. Per això cançons com Lo comte Arnau, de Verdaguer, “un dels millors poetes de la literatura universal encara que l’univers no ho sàpiga”, va retronar d’una manera que es diria que sí, que finalment l’univers s’obria com l’antiga esquerda de l’església per adonar-se’n i aplaudir-lo.

La fornida d’auriculars va crear una experiència molt especial, tots dins l’univers de Roger Mas, acompanyat de piano i contrabaix, i el seu univers xiuxiuejant-nos a cau d’orella, tots dins d’un món feliç. Havia calgut convèncer el cantautor solsoní, lògicament més avesat a la proximitat que no pas a tenir uns espectadors amb auriculars, i també superar alguns imprevistos, com un enterrament el mateix dia del concert, a les cinc de la tarda, que va fer que els organitzadors haguessin d’amagar a correcuita el material sota els bancs. Una altra nota d’humor negre que regalava el lloc, perquè els espais guarden memòria i vida. Efectes que va produir l’invent: més concentració, més entrada franca als matisos de les cançons, cap conversa paral·lela amb el del costat, cap so aliè al concert que molestés. Tot el que no era la proposta musical de Roger Mas quedava com un ressò llunyà, inapreciable, reduït al quasi no-res. Mossèn, potser n’hauria de prendre nota per guanyar atenció en les prèdiques.