‘El fantasma de Lerroux’, de Josep Asensio: Acomiadar Lerroux

He de confessar que he llegit el primer llibre de Josep Asensio, El fantasma de Lerroux (Ed. 1984), d’una tirada —l’extensió enraonada ho permet—, però sense entendre bo i res. Bé, això no és del tot precís: el breu assaig d’Asensio es comprèn exactament a la penúltima pàgina del llibre quan en deixa anar una de molt grossa, que et deixa arrapat i afonat a la butaca com el final d’El sisè sentit de Night Shyamalan. Són dues frases, un directe a l’estómac, que resignifiquen un centenar llarg de pàgines de...

He de confessar que he llegit el primer llibre de Josep Asensio, El fantasma de Lerroux (Ed. 1984), d’una tirada —l’extensió enraonada ho permet—, però sense entendre bo i res. Bé, això no és del tot precís: el breu assaig d’Asensio es comprèn exactament a la penúltima pàgina del llibre quan en deixa anar una de molt grossa, que et deixa arrapat i afonat a la butaca com el final d’El sisè sentit de Night Shyamalan. Són dues frases, un directe a l’estómac, que resignifiquen un centenar llarg de pàgines dedicades a resumir, anant per feina, la història política de Catalunya des de la Renaixença.

No sé si l’hauria de consignar, per allò de no fer espòilers i carregar-me l’enjòlit i l’experiència lectora, però se’m fa difícil estructurar la ressenya sense fer-ho. Escriu Asensio: “Acomia­dar Lerroux significa, a la vegada, enterrar definitivament el catalanisme, l’un va lligat a l’altre. Aquesta història s’acaba aquí: el zombi del catalanisme, renascut durant la dictadura, i el fantasma de Lerroux, conjurat pels seus hereus, se’n poden anar a descansar en pau”.

Així, el llibre es converteix en sec en un al·legat emocionant —per a mi, que vaig plorar, no per l’autor que és eixut com un tall de llomillo a la planxa— contra el catalanisme que em sembla innovador i altament celebrable venint d’un àmbit, d’un llenguatge i d’una tradició inequívocament nacionalcatalana i separatista. No és que Asensio no ens deixi caure, de tant en tant, alguna pista de l’hòstia que ens espera al final. De fet, en la presentació ja ens diu que El fantasma de Lerroux és el seu mapa particular per superar el punt mort polític on ens han deixat els fets de 2017 —les comparacions entre les dues èpoques són constants i volgudes—, i ens el planteja com un combat de boxa, farcit d’ombres pugilístiques, de fintes, d’un seguit d’1-2 de tempteigs preparatoris de l’estocada final. Naturalment, aquesta manera d’estampar-nos contra la lona comporta problemes, el més feixuc dels quals és el martelleig continu de dades històriques, sintetitzades fins a l’estil telegramàtic, molt sovint amb poca contextualització i un abús dels sobreentesos. Però s’accepta, al capdavall, que per arribar a l’article d’opinió contundent que suposa l’epíleg i que condensa les tesis de l’autor, bé que ens havia de fer una mica de repàs històric del presumpte corcó que ha suposat un segle de lerrouxisme.

En la presentació, l’autor avisa que l’obra és el seu mapa per superar el punt mort on ens han deixat els fets del 2017

El principal valor d’a­quest repàs, intueixo, és separar l’obra de l’autor, ço és el polític Alejandro Lerroux del lerrouxisme, que com un espantall s’ha fet servir de la guerra ençà amb les més espúries i crea­tives motivacions. És interessant comprovar com el lerrouxisme original en vida de Lerroux fa forat entre el primer electorat de classe obrera i menestral, però, contra el sentit adquirit del terme, d’extracció etnicolingüística catalana. Per la senzilla raó que, a principis del XX, les onades de migració castellanòfona encara no havien arribat. És cert que el component essencial d’espanyolisme en Lerroux sempre hi és, però Asensio s’esforça a demostrar que la seva força de penetració prové més dels seus valors republicans i d’una concepció política moderna i pionera en el tractament de les masses electorals, una virtut que l’autor li reconeix com a “maniobrabilitat”.

Des d’aquest punt de vista, la tradició transversal del lerrouxisme català —perquè és un moviment genuí del país— entronca amb les ramificacions tant dels Comuns com de Ciutadans, però sobretot apunta a la línia de contrapoder del socialisme. De fet, més com a amenaça que com a realitat política. Una amenaça latent que va ser un factor clau en la configuració de l’oasi català originat en la restauració democràtica dels setanta i que va ser gestionat per l’ara enyorada per molts sociovergència. Aquí Josep Asensio fa l’embat final. Accepta que el catalanisme és un invent burgès construït sobre aquesta microbiota invisible i invencible que és la catalanitat que ens habita els budells. Per això, se serveix de la noció d’hegemonia de Francesc Pujols, que seguint el programa de Cambó i de la Lliga, entenia el catalanisme de manera imperial, com una eina per assolir l’ideal de l’Espanya catalana. Aquest intent, com sap tothom, es va acabar com la comèdia de Falset.

El reviscolament d’un catalanisme defensiu a la postguerra seria doncs una paròdia. Un pecat original que porta irremissiblement a la patacada del 2017 i que, no cal dir-ho, faríem bé de no repetir. Que la principal eina de consolidació d’aquest catalanisme inoperant i castrador hagi estat un espectre tan trist i arnat com el de Lerroux no deixa de ser una altra broma macabra de la història política del país.

Entendre que catalanisme i lerrouxisme no són dues entitats permanents condemnades a l’empat perpetu sinó dues il·lusions que es retroalimenten per mantenir l’ocell tancat a la gàbia potser és guanyar el primer assalt contra la inanitat.