Cigarreres de Teheran

Iran, 2022. Tenia 22 anys i ja no els té. Hadis Najafi ha sigut assassinada a perdigonades. Una imatge atribuïda a ella s’havia fet viral. Tot un símbol de la protesta: jove, sense vel, amb els cabells rossos al vent i recollint-se’ls per manifestar-se. Per defensar els seus drets com a dona davant la policia de la moral del règim islàmic. No era, realment, la xica de la imatge viral. Però l’han matat a la ciutat de Karaj per protestar contra el vel. Hadis tenia 22 anys. Ja no els té.

Espanya, 1950. Li deien Elena Francis i no era una persona. Era una idea, l’expressió ideològica del si...

Iran, 2022. Tenia 22 anys i ja no els té. Hadis Najafi ha sigut assassinada a perdigonades. Una imatge atribuïda a ella s’havia fet viral. Tot un símbol de la protesta: jove, sense vel, amb els cabells rossos al vent i recollint-se’ls per manifestar-se. Per defensar els seus drets com a dona davant la policia de la moral del règim islàmic. No era, realment, la xica de la imatge viral. Però l’han matat a la ciutat de Karaj per protestar contra el vel. Hadis tenia 22 anys. Ja no els té.

Espanya, 1950. Li deien Elena Francis i no era una persona. Era una idea, l’expressió ideològica del sistema opressiu franquista que perseguia la submissió de les dones. Així ho reconstrueix el Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM) en l’exposició Elena Francis. Franquisme i subordinació de la dona. Reconstrueix la penetració massiva d’aquell consultori als anys cinquanta, amb milions de radiooients, i reviu l’ambient opressiu d’aquelles dones subjugades en el silenci d’unes cuines que encara no han tingut una Aleksiévitx que encenga la gravadora. Dones que escrivien cartes a Elena amagades darrere de pseudònims amargs. Alguns d’eixos es veuen a una gran paret del MuVIM. Junts causen impressió: Una apenada de la vida; Una esposa torturada; Una que de seguir así se pondrá enferma; Una que se casó demasiado joven. Els noms de la pena. De l’angoixa que Francis tractava amb una recepta universal. Deia així: “Quiero que recuerde siempre que estamos en esta vida para sufrir”, li deia Elena. “Tenga resignación, li afegia. Procure complacer a su esposo aun en los más pequeños detalles, no le lleve la contraria y haga lo que él desee”, rematava Francis, que no era una persona, sinó una idea al servei de la Sección Femenina de Falange, del Patronato de Protección de la Mujer i de la Liga Española contra la Pública Inmoralidad. Una policia de la moral.

Alacant, 1870. Eren cigarreres, però no només. Eren obreres en peu de guerra; les pioneres del feminisme socialista valencià. L’estampa la recupera l’assaig col·lectiu Venim de lluny. Història del feminisme al País Valencià (Sembra Llibres). El 1802 es creava la Reial Fàbrica de Tabacs d’Alacant, on entraren a treballar milers de dones dels barris més pobres. Amb el temps, les cigarreres s’uniren, crearen una germandat, promogueren vagues, intents luddites per destruir màquines, fons comuns per a jubilacions. Sororitat. Carme Bernat Mateu cita Alicia Mira per subratllar que en 1870 s’aprovà a Espanya la Llei de matrimonis civils i, a Alacant, més del 70% de les cigarreres signaven matrimonis no religiosos. Perquè, en el codi penal d’aquell moment, les obreres casades no eren autònomes. Depenien del marit per a disposar del seu sou i dels seus béns. I per ahí no passaven les cigarreres d’Alacant. Les cigarreres de Teheran.