Una embogida història per retrobar l’amor aquest cap de setmana per les Festes de la Mercè

La Genoveffa i el Cesare són una parella d’avis que viuen en una caravana (la Old Betsy). Estan farts l’un de l’altre però, potser (vés a saber!), després de tota una vida junts, retrobaran l’amor. Aquest és el plantejament de Sweet home on wheels, una comèdia absurda de teatre de carrer, sense text (gairebé), amb tots els ingredients del teatre d’Adrian Schvarzstein: humor, bogeria, improvisació, música... “És una cosa molt boja”, admet l’actor i director, que ha coproduït l’espectacle...

La Genoveffa i el Cesare són una parella d’avis que viuen en una caravana (la Old Betsy). Estan farts l’un de l’altre però, potser (vés a saber!), després de tota una vida junts, retrobaran l’amor. Aquest és el plantejament de Sweet home on wheels, una comèdia absurda de teatre de carrer, sense text (gairebé), amb tots els ingredients del teatre d’Adrian Schvarzstein: humor, bogeria, improvisació, música... “És una cosa molt boja”, admet l’actor i director, que ha coproduït l’espectacle amb el teatre norueg Studium Actoris, a Fredrikstad (a una quarantena de quilòmetres al sud d’Oslo), amb Paolo Martini, italià establert a Noruega (“és molt més norueg, ja, que no pas italià”, adverteix Schvarzstein). El Parc de la Trinitat és on estarà aparcada la Old Betsy aquest dissabte (12.30 i 18.00) i diumenge (18.30) dins de la llarguíssima programació del MAC (Mercè Arts de Carrer).

“Jo soc una mena de Doña Croqueta”, explica el director, que, després de voltar món, s’acaba de tornar a establir a Barcelona. “I he de dir que, per exemple a Pilsen [a la República Txeca] la gent s’ho va empassar, que jo era una vella!” Martini és la parella d’aquesta dona irreprimible, amb qui conviu i amb qui es baralla, es petoneja, balla...: “Sonen cançons tendres, com alguna de Marino Marini [cantant melòdic italià de mitjans del segle passat]: Abbracciami, languidamente abbracciami...”, improvisa Schvarzstein per telèfon. Perquè l’obra té, també, un vessant poètic i tendre: “Tot plegat és una obra lírica (esbojarrada, però poètica), una elegia a la vida, perquè... quant ens queda, de vida, a nosaltres? Ja som grandets! Doncs volem riure del què ens espera d’aquí a no gaire temps”, argumenta el codirector.

A més de la parella i la caravana, hi ha un altre personatge. És l’Antonio i no hi ha cap actor que l’interpreti. L’Antonio no ho sap, però es troba entre el públic: la participació del públic és una altra de les marques de la casa. Es passegen entre els espectadors, els conviden a entrar a la caravana, els mimen, els posen a estendre roba... Que currin, què caram!

L’altre gran protagonista és la música. “Escoltem cançons d’aquestes que s’enganxen”, explica Schvarzstein. Donen a l’obra el ritme endimoniat d’aquesta parella de personatges però el més curiós i exclusiu és que Martini controla els ritmes amb el cap: “L’Studium Actoris està al costat d’un centre de noves tecnologies i ens van oferir fer servir un mètode que han creat i que els ha donat molts premis. Es tracta d’un sensor que es col·loca el Paolo al seu barret de manera que, movent el cap endarrere o endavant, fa anar la música més ràpida o més lenta, dona ritme a la funció. No es nota! Hi ha dos ordinadors a dins de la caravana connectats per bluetooth amb una mena de ràdio antiga que tenim nosaltres, a fora”.

Ho tenen tot molt per la mà. L’espectacle, de tres quarts d’hora, es va crear el 2019 a Noruega, però la covid, ja se sap, el va mantenir en guaret. “Noruega va estar tancadíssima durant la pandèmia”, recorda el creador, tambe de Circus Klezmer o de l’entranyable Fugit, amb la companyia Kamchàtka. “Però abans i després hem passejat per mig Europa: Polònia, República Txeca, Alemanya, els països escandinaus...”. El passat mes de juny van estrenar a Bilbao i a Vitòria: “Creiem que és on millor ha funcionat”, sosté l’Adrian. “Per una banda va funcionar el boca-oida: uns es deien als altres: ‘Us reconeixereu, aneu-hi!’ I realment és el que passa: la gent es pot reconèixer, encara que tot plegat és una exageració”. Les expectatives a Barcelona són optimistes: “Sobretot perquè els dos personatges, amb noms italians (Genoveffa i Cesare) són molt meditarranis”, diu Schvarzstein. “Ens ho han dit a tot arreu, que són ‘típicament italians’, i qui diu italians, diu llatins...”

Del carrer... a l’òpera de Corea

Del teatre de carrer, on es troba com peix a l’aigua, Adrian Schvarzstein viatja aquest dilluns a Corea de Sud per dirigir òpera: “Dilluns mateix volo cap allà per fer Don Giovanni, en una producció de la Opera de Ferrara, avança. No es la primera vegada que el creador es capbussa en en el bel canto o en la música barroca. Evidentment, la versió que ha preparat té el seu segell: “Està ambientat en un circ de comença,ents del segle passat i Don Giovanni és un domador de feres”, explica. Sense necessitat de revelar el final de la coneguda òpera de Mozart, cal dir que el final és molt personal i sorprenent. “El públic és qui ha de jutjar”, avança Schvarzstein.