L'agonia dels cinemes

Els temps han canviat. No se sap si per necessitat o si per inèrcia o -simplement- perquè tocava, però el panorama cinematogràfic català ja no té res a veure amb el que hi havia quan molts creixien anant diumenge a la sala que tenien a tocar de casa. Precisament són aquests cinemes, les velles sales tradicionals de programa doble que ja van passar-ho malament traslladant-se al model de pel·lícula única i enfrontant-se després al concepte multipantalles, les que no han pogut resistir el final d'una manera d'entendre el setè art.

De fet, la imatge recurrent de l'espectador escollint pel·l...

Els temps han canviat. No se sap si per necessitat o si per inèrcia o -simplement- perquè tocava, però el panorama cinematogràfic català ja no té res a veure amb el que hi havia quan molts creixien anant diumenge a la sala que tenien a tocar de casa. Precisament són aquests cinemes, les velles sales tradicionals de programa doble que ja van passar-ho malament traslladant-se al model de pel·lícula única i enfrontant-se després al concepte multipantalles, les que no han pogut resistir el final d'una manera d'entendre el setè art.

De fet, la imatge recurrent de l'espectador escollint pel·lícula abans de sortir de casa és gairebé un record del passat: ara la tria es fa en el propi cinema, que ja no està situat al casc urbà del poble o ciutat sinó que s'ubica als afores (només a Barcelona resisteixen alguns valents). Al mateix temps, la idea d'anar al cinema ha passat de ser una activitat en si mateixa a convertir-se gairebé en un complement de consum: un acudeix al centre comercial de torn i, per acabat, pot anar a veure un film. La tria, habitualment, es produeix in situ .

Naturalment, aquest retrat robot genèric no pot incloure tota l'audiència catalana però ningú no pot negar que el trasvàs de públic (gairebé obligatori per la desaparició del circuit local, el de tota la vida) és un fet constatable. Es podria intentar culpar la crisi o la pirateria però el cert és que, tot i no saber si va ser primer l'ou o la gallina, la defunció del cinema popular (entès com a lloc d'esbarjo i punt de trobada) es va produint a càmera lenta des de fa més d'un lustre i que el gran perjudicat, a més de l'espectador més curiós (el que busca alguna cosa fora del massiu circuit comercial), és el propi cinema, que generalment es veu obligat a oferir un producte de patró idèntic setmana rere setmana.

Per si no fos prou, al cinema independent (o diferent) li fan pessigolles els intents made in Hollywood de portar més gent a les sales. Invents com la projecció digital o 3D no tenen res a veure amb el públic tradicional de les propostes més arriscades que esperen veure productes diferents des d'un punt de vista conceptual (que no pas tècnic). Aquests invents, molt adients a l'època en què vivim on tot sembla poder-se arreglar amb una bona patada tecnològica, serviran per millorar l'espectacle però no el faran diferent ni obriran el camp d'acció a altres propostes.

Corren mals temps pel cinema diferent. Al tancament de sales al nucli urbà de pobles i ciutats catalanes i a la proliferació de multisales s'hi ha de sumar la caiguda de vendes en dvd, la falta de suport de les televisions (i, en especial, de les públiques, que s'havien significat per un suport sòlid al cinema més atrevit) i la baixada de consum cinematogràfic. Un cercle viciós de difícil solució.

Una mirada a les pàgines d'espectacles fa fer una idea de com es reparteix el pastís català pel que fa al cinema: Cinesa, autèntic gegant del sector, compta a la ciutat comtal amb més de cinquanta pantalles (dividides entre els seus establiments al centre Diagonal Mar, a la pròpia Diagonal i a Heron City), mentre que Lauren en té menys però més ben situades -en llocs com Gràcia i la plaça Universitat-. L'altre gran grup de Barcelona és el Balaña, propietària dels cinemes Bosque, Aribau, Gran Sarrià i Palau Balañà. El refugi cinèfil s'ha articulat al voltant dels mítics Verdi, cita obligada amb el cinema més valent i en versió original, als quals ara fan companyia els Renoir (d'Alta Films) de Floridablanca i les Corts. Ja no hi ha ni rastre de la proposta cinèfila que personalitzava el cinema Méliès.

Al pessimisme regnant als despatxos de les petites distribuidores s'hi suma la incertesa per l'entrada en vigor de la polèmica llei catalana del cinema. "El cine independent empitjora cada any. Primer, perquè el nombre de sales nostres , les sales situades al centre dels pobles, estan minvant. Ara, la majoria són en centres comercials on no tenen cabuda els nostres productes", comenta Josetxo Moreno, soci de Golem, una de les companyies espanyoles més actives dedicades al cinema independent. "Barcelona sempre ha tingut un paper molt actiu en el món de la versió original i fins i tot ha estat capaç de competir amb Madrid, tot i tenir molts menys habitants, però és cert que cada cop és més difícil: és veritat que no s'havia consumit mai tant de producte audiovisual però tampoc mai s'havia consumit menys d'aquest producte en els propis cinemes", diu Moreno.

Aquesta reflexió pren forma a Catalunya amb el tancament de moltes de les sales de tota la vida. Mataró en podria ser un exemple: en sis mesos van tancar tots els cinemes del centre urbà (en mans de la mateixa família) incloent-hi el llegendari cinema Iluro, una de les millors sales de Catalunya durant anys. Des de llavors, i fins la remodelació del Teatre Monumental, el nucli urbà del municipi s'ha quedat sense cinema.

Enrique González Macho, un dels distribuidors veterans i fundador d'Alta Films, opina respecte a això: "La mort dels petits cinemes de tota la vida ens ha fet mal tot i que és difícil de quantificar; òbviament, la migració de l'espectador al circuit de multisales és absolutament legítima però no és gens positiva per a nosaltres".

El problema principal resideix en què el rol d'aquests cinemes (més "valents" pel que fa a la programació i amb un públic més exigent) no ha estat reemplaçat i que aquesta classe d'espectador més preparat no té ara on veure el que li agrada. "Les multisales tenen una altra política, basada en el negoci pur i dur", ressalta González Macho. "M'agrada pensar que puc oferir un producte diferent. És com els centres comercials, on les botigues són sempre les mateixes: crec que al supermercat s'hi ha de poder trobar Coca-Cola, però que sota el rètol 'Begudes refrescants' hi ha d'haver més coses. Jo intento que el meu producte sigui com el Trinaranjus...". González Macho acaba afirmant que "és difícil comptabilitzar quant perdem cada any per aquest fenomen però és clar que no hi ha marxa enrere".

El cert és que el tancament de sales a Catalunya és constant i -sembla- imparable. Segons el Gremi d'Exhibidors, del 2004 a 2008 han tancat a Catalunya vint-i-set cinemes, mentre que en el mateix període el nombre d'espectadors ha baixat un 23%. "No és només la baixada de públic i el tancament de sales; agafem aquesta setmana mateix: s'ha estrenat la pel·lícula 2012 amb 606 còpies. Que algú pugui monopolitzar Barcelona o Madrid d'aquesta manera és el que em preocupa més i tant com la pirateria: fins que no es reguli el tema, recorrent fins i tot a les quotes impulsades per llei, com passa a França i a Corea del Sud, això no pot fer més que empitjorar", creu Enrique Costa, soci d'Avalon Productions.

Per Costa, "alguna cosa passa a Barcelona: fins ara col·locàvem tantes còpies -o fins i tot més- a la capital catalana com a Madrid però ja portem un temps en què això s'ha complicat moltíssim; avui el públic de Madrid sembla apostar de forma més sòlida pel nostre producte". Costa també es queixa de "la mort lenta d'aquest circuit de sales de poble que abans perllongaven la vida de les nostres pel·lícules durant mesos, i que ara sembla haver desaparegut".

Miguel Morales, de Wanda Films, exposa: "Avui, de cada deu pel·lícules que estrenem només dues són rentables; ens falten les sales on anava el nostre públic tradicional, el més atrevit, i això ho notem molt a Catalunya".

Sí, Catalunya ha estat un referent pel cinema independent (es calcula que un 25% de la recaptació d'aquestes distribuidores prové del public català) però aquest pes està disminuint per la falta de sales disposades a apostar per aquest gènere fílmic. La nova llei catalana, que preveu subvencions pels cinemes que programin versió original, espera posar remei a aquestes carències: "Hi ha sales que no són rentables; amb la nova llei creiem que molts empresaris s'animaran a provar coses noves", afirmen fonts de la Conselleria de Cultura de la Generalitat.

Tot un referent nacional com la distribuidora Filmax exposa, en boca del seu cap, Julio Fernández, que "el públic de pel·lícules per a adults continua preferint sales del centre que les multisales. Ara bé, no es pot lluitar contra això: és el progrés". Segurament, el mateix progrés que fa un mes va fer passar a millor vida els útims cinemes que quedaven al nucli urbà de Tarragona, situats al Parc Central i que va fer el mateix amb els de Girona, ara farà dos anys (curiosament els dos eren propietat de Lauren, que durant anys va ser la distribuidora de cinema independent nord-americà -de Woody Allen a Quentin Tarantino- més important d'Espanya).

Però no tot són males notícies: a Cardedeu, població a priori allunyada dels circuits clàssics de la versió original, s'està duent a terme un curiós experiment: els cinemes Verdi, punt de trobada cinèfil del barri de Gràcia de Barcelona, acaba d'obrir una franquícia, la primera, en aquesta ciutat barcelonina que des de febrer està aconseguint emplenar el cinema Esbarjo (rebatejat Esbarjo-Verdi) amb una proposta cent per cent independent.

Tampoc a Ribes (Girona) es conformen amb el que tenen i han impedit (després d'una massiva mobilització popular) que tanqués el Cinema Catalunya, que duia 100 anys de projeccions a la comarca. Són dues iniciatives que demostren que en el món del cinema a Catalunya no s'ha dit l'última paraula.

Tampoc es poden queixar a l'Alternativa, que acaba aquest dissabte i s'ha convertit en una de les cites ineludibles en el calendari cinèfil barceloní. Aquest festival, que arriba a la setzena edició i no té por de projectar pel·lícules i documentals que d'altra banda seria impossible veure a Catalunya, és una mostra de la complexitat del panorama cinematogràfic actual, en paraules de Marga Maguregui, de l'equip directiu del certamen: "Hi ha d'haver una manera de recuperar tota aquesta audiència que s'ha perdut [en els circuits de cinema independent]. Si festivals com l'Alternativa han fet un camí no només en la promoció i la difusió sinó fins i tot en la pedagogia a l'hora de parlar de noves formes d'expressió en l'àmbit del cinema, és evident que, com a conseqüència d'aquest procés, hi hauria d'haver cada vegada més espectadors que acudissin a aquestes sales d'art i assaig, si les volem anomenar així".

"La veritat -continua Maguregui- és que es fa difícil entendre les causes d'aquest fenomen però el que és clar és que a l'espectador li agrada veure coses noves: avui mateix teníem una projecció a l'auditori del CCCB de l'última pel·lícula del romanès Corneliu Porimboiu i la sala era absolutament plena. De públic, n'hi ha".