Valencians en prosa
Fins ben entrada la segona meitat del segle XX, al País Valencià no s'havia criat bé la prosa. Vull dir la prosa autònoma, la forma o gènere d'escriptura que té en la mateixa escriptura l'objectiu substancial: la prosa literària, el petit assaig, el dietari, potser la columna o article. Ací, al llarg de la història -com en el conjunt de la literatura catalana-, s'han fabricat versos decents o extraordinaris en un volum considerable, no hi ha res a dir: des de l'oncle d'Ausiàs Marc fins al darrer poeta adolescent dels nostres dies.
Hem produït també, en les últimes dècades, una narrativa...
Fins ben entrada la segona meitat del segle XX, al País Valencià no s'havia criat bé la prosa. Vull dir la prosa autònoma, la forma o gènere d'escriptura que té en la mateixa escriptura l'objectiu substancial: la prosa literària, el petit assaig, el dietari, potser la columna o article. Ací, al llarg de la història -com en el conjunt de la literatura catalana-, s'han fabricat versos decents o extraordinaris en un volum considerable, no hi ha res a dir: des de l'oncle d'Ausiàs Marc fins al darrer poeta adolescent dels nostres dies.
Hem produït també, en les últimes dècades, una narrativa que s'aproxima lentament a la d'un país normal. Però de prosa per l'amor de la prosa, n'havíem fabricada ben poca. I en temps contemporanis, pot dir-se que la de Joan Fuster, i prou, que era molt, però era ell sol. No dic prosa narrativa, per tant, ni prosa de llibre d'història, de ciència social o amb qualsevol altre designi acadèmic, pràctic o teòric, que d'això sí que se n'havia fet a partir dels primers anys setanta. Dic, una altra vegada, prosa pel gust de la prosa, literatura feta d'idees personals, de sensacions, afectes, visions o records, amb textos breus o llargs. Aquelles proses que, a Barcelona, ja publicava Xènius fa cent anys, i després Pla, i Gaziel, i qui vostès voldran, i a València gairebé no existia. Una prosa amb la matèria del llenguatge com a recurs i amb un projecte estètic. Literatura, doncs, en estat quasi pur: pensament i escriptura.
La bona notícia és que, per fi, des de fa alguns anys, hi ha un grapat d'autors valencians amb aquest projecte. Que implica molta lectura, un cert gruix de cultura i un cert grau de sensibilitat davant de la bellesa i de la llengua. Alguns papers de la darrera dècada, amb variable contingut i extensió, resulten especialment reconfortants. I no diré títols, però sí alguns noms. Com el d'Enric Sòria, que escriu textos impagables, en llibres o en el Quadern setmanal d'aquest diari a València i Catalunya. Com el de Martí Domínguez escrivint sobre flors i bestioles, pintors del Renaixement i erudits del segle XVIII. Com el de Joan Garí llançant sobre l'univers aforismes cruels. Com el de Vicent Alonso escrivint sobre sensacions pròpies i sobre autors emblemàtics de la literatura contemporània. Com el de Toni Mollà recuperant l'art del dietari, o el de Josep Piera restaurant l'art de la memòria, o el d'Alfred Mondria o el d'Enric Balaguer. Amb algun altre que potser ara em deixe (i amb mi mateix si m'hi volen afegir, tot i que sóc més antic en la matèria), el panorama desperta una certa alegria. Tal com un d'aquests autors afirma, "ser escriptor és fàcil; el que es fa difícil és escriure bé".
Resulta, per tant, admirable que alguns dels nostres conciutadans ho estiguen començant a aconseguir. O ja ho han aconseguit fa temps i el públic lector de prosa catalana encara no se n'ha assabentat. Dijous pròxim serà el dia del llibre i una bona ocasió per buscar aquesta prosa valenciana.