Manual del caramellaire novell

Segur que sempre que s'apropa la Setmana Santa li han entrat ganes de convertir-se en caramellaire. No és greu: a tots ens passa això alguna vegada. Si vostè és una dona, tampoc hi ha problema, perquè des dels anys 60 hi ha moltes colles mixtes. El primer que cal aconseguir és un vestit tradicional. És a dir, bàsicament, una barretina. I, és clar, un grup d'amics disposats a seguir-lo en l'aventura.

Si quan vostè canta acostuma a ploure, no s'amoïni massa. Tampoc cal fer-se mala sang si no sap tocar cap instrument. Recordi que davant dels crítics sempre li quedarà recórrer a tota una au...

Suscríbete para seguir leyendo

Lee sin límites

Segur que sempre que s'apropa la Setmana Santa li han entrat ganes de convertir-se en caramellaire. No és greu: a tots ens passa això alguna vegada. Si vostè és una dona, tampoc hi ha problema, perquè des dels anys 60 hi ha moltes colles mixtes. El primer que cal aconseguir és un vestit tradicional. És a dir, bàsicament, una barretina. I, és clar, un grup d'amics disposats a seguir-lo en l'aventura.

Si quan vostè canta acostuma a ploure, no s'amoïni massa. Tampoc cal fer-se mala sang si no sap tocar cap instrument. Recordi que davant dels crítics sempre li quedarà recórrer a tota una autoritat, Joan Amades, que al seu Costumari català escriu (la cita és llarga, però serà de gran utilitat per a tots aquells novells que necessitin ànims): "Les caramelles desvetllen l'afecció al cant i promouen l'emoció i el sentit musical. La majoria dels caramellaires no canten en tot l'any fora de les caramelles, i ho fan planerament i amb joia, mentre que en tota altra circumstància els faria vergonya. Al costat del cant sorgeix la típica i variada organografia popular, posada en mans de gent completament ignorant en música que toca per sentiment, i es formen conjunts diguem-ne orquestrals tan graciosos i pintorescos com discordants per a les orelles refinades, però que en llur fons no deixen de tenir aquella harmonia rústica i elemental tan del gust de les gents senzilles que els formen i que agradosament els escolten". Per tant, hi posi sentiment, molt de sentiment, i en sortirà airós.

Potser, això sí, la millor solució per tapar possibles desafinaments és trobar un acompanyament musical, si bé no és un requisit obligatori en el món de les caramelles. Ací hi ha una gran varietat d'instruments tradicionals que són fàcils de tocar. Per exemple, pot anar a buscar una gralla pel Ripollès; un rigo rago o una carbassola al Maresme; un canyís al Pla de Barcelona; un caicai a la mateixa capital; o un cataclinc en qualsevol contrada. Si li fa mandra desplaçar-se sempre li queda el recurs del morter o la típica ampolla d'anís. La llista anterior no és exhaustiva i també s'agraeix una mica d'imaginació. D'altra banda, al mateix llibre d'Amades trobarà gràfics i figures on s'expliquen els balls de cascavells que en tants indrets amenitzen les cantades de caramelles. Però no sigui ambiciós, el millor és començar simplement amb el do de pit.

Com ja hem explicat, les caramelles no es donen només a pagès. Si s'adopta la modalitat del galanteig, sense dubte la més entretinguda, el millor és avisar unes hores abans les veïnes (o veïns) que es visitaran per evitar malentesos. En aquest sentit, és bo saber amb antelació l'estat civil o la disponibilitat sentimental de la persona homenatjada. El repertori és molt extens i trobarà un grapat de lletres en els cançoners que, segur, poden posar a la seva disposició les biblioteques públiques. Els principiants seria bo que deixessin de banda els Goigs -el repertori més antic de les caramelles (la gosadia està molt bé, però tampoc cal carregar-se el patrimoni)- i que optessin per les corrandes, els valsets, les sardanes o les cançons satíriques (en aquest cas, vostè mateix pot escriure la lletra contra qui consideri oportú i ja s'ho trobarà...).

Si és de ciutat haurà de prescindir d'alguns elements tradicionals a pagès. Estem pensant sobretot en allò del carro enramat amb cavalleria -és a dir, el que a Catalunya s'ha anomenat tota la vida un ruc- també engalanada. Els trabucaires, en qualsevol cas, són opcionals en aquesta tradició: un problema menys. Com que és una festa de germanor, deixi la cistella o la ballesta dels recaptadors de presents en mans de l'amic més afectat per la crisi econòmica. En això no es deixin enganyar: els obsequis d'agraïment per la cantada de caramelles són queviures o diners (que no els emboliquin!). També fóra bo que els interessats s'adrecessin a les seus dels propis districtes per saber si l'ús de la ballesta és compatible amb les normatives de civisme del seu lloc de residència. Si hi ha problemes, insisteixi al funcionari i tracti d'explicar-li que malgrat el seu nom no parlem d'una arma. Si troba, ai, moltes reticències, no s'oblidi -com ja s'ha dit- que sempre pot trobar arguments a favor seu en l'obra d'Amades.

Important, no doni massa la nota: concentri la seva activitat caramellaire en la Pasqua Florida. O el que és el mateix: no surti al carrer a cantar caramelles fins que les processons -si és el cas- no siguin ben tancades a la parròquia. El contrari seria anticlimàtic, poc ortodox. Generalment, a la colla algú s'encarrega de portar una bandera. L'habitual és portar la senyera, però si volen innovar... L'ús de la recaptació és lliure. Els gotjaires d'algunes poblacions, per exemple, es juguen a les cartes els ous que han recollit. És una possibilitat com una altra.

Archivado En