BCN gris marengo
La suma de casos que acumulen els Mossos comença a ser de col·lecció "simenoniana"
La novel·la negra és un gènere difícil. Els escriptors solen passar més hores en autobusos i oficines que en els alts o els baixos fons. El món dels oficinistes o de la cua de l’autobús és més còmode però menys èpic: una grapadora no és un Colt i el conductor no és al consell d’administració d’enlloc.
A més, la realitat ens supera cada dia. Des de la superproducció al vodevil, tenim espionatge pertot arreu, amb bons dolents com Obama, històries tristes com les del CNI i el Cesicat, o parelles tragicòmiques com Zaragoza i Sánchez-Camacho. Les televisions, i també la premsa diguem-ne seri...
La novel·la negra és un gènere difícil. Els escriptors solen passar més hores en autobusos i oficines que en els alts o els baixos fons. El món dels oficinistes o de la cua de l’autobús és més còmode però menys èpic: una grapadora no és un Colt i el conductor no és al consell d’administració d’enlloc.
A més, la realitat ens supera cada dia. Des de la superproducció al vodevil, tenim espionatge pertot arreu, amb bons dolents com Obama, històries tristes com les del CNI i el Cesicat, o parelles tragicòmiques com Zaragoza i Sánchez-Camacho. Les televisions, i també la premsa diguem-ne seriosa, vomiten hores i pàgines del crim de la nena de Pontevedra. És un misteri per què diaris que jutgen severament el sensacionalisme li dediquen tant de paper, però potser és aquí on hi ha la veritable ànima de la novel·la. I l’ànima, tan negra com transparent, és molt difícil de descriure.
El material que es genera és inabastable, del cas Riviera a les xarxes de prostitució, hi ha mil llibres possibles sobre immigració i treball il·legal. Comencem a tenir gruix suficient per incloure-hi la policia pròpia: la suma de casos que acumulen els Mossos comença a ser de col·lecció simenoniana. És clar que la literatura demana algun tipus de risc. És cert que la corrupció ja genera relat, però —com ho diríem— ho ha fet a través de la pantalla de la premsa: les novel·les que s’escriuen semblen festes infantils.
Molts novel·listes volen emular Henning Mankell i altres sopars de duro escandinaus, perquè, siguem sincers, imitar Roberto Saviano té conseqüències una mica més perilloses. Per això hi ha tanta novel·la gris marengo. La ficció sempre és distància relativa, no cal que el lector pensi que li estan prenent el pèl. Oslo no és Ciudad Juárez. Als periodistes mexicans els pelen i als escriptors noruecs els conviden arreu!
Després d’aquests darrers mesos, esperem amb ànsia una nova edició del festival de novel·la negra de Barcelona. Seria imperdonable que, amb tants corruptes, policies encausats, delinqüents laborals o polítics que s’espien, el programa fos, diguem-ne, un altre saló del manga.