Finalment, l’any Espriu

Enguany es compleixen 100 anys del naixement de Salvador Espriu i, pel que es veu, les institucions culturals de Catalunya han decidit prendre’s l’efemèride seriosament, a desgrat de la penúria econòmica que les llasta. Almenys aquesta vegada, fa la impressió que han volgut fer les coses amb decència, i hi ha gent que fa temps que treballa perquè l’any Espriu –com se l’ha batejat- tinga la màxima incidència possible. De moment, hi ha previstos suplements especials en la premsa –com el que publicà diumenge passat el diari Ara-, programes de televisió, recitals, obres de teatre, exposic...

Enguany es compleixen 100 anys del naixement de Salvador Espriu i, pel que es veu, les institucions culturals de Catalunya han decidit prendre’s l’efemèride seriosament, a desgrat de la penúria econòmica que les llasta. Almenys aquesta vegada, fa la impressió que han volgut fer les coses amb decència, i hi ha gent que fa temps que treballa perquè l’any Espriu –com se l’ha batejat- tinga la màxima incidència possible. De moment, hi ha previstos suplements especials en la premsa –com el que publicà diumenge passat el diari Ara-, programes de televisió, recitals, obres de teatre, exposicions, un simposi i qui sap si un telefilm, a més de la ració esperable d’estudis i investigacions, entre les quals ja s’anuncia una voluminosa biografia del principal especialista català en el gènere, el periodista Agustí Pons. Més important encara, també s’ha anunciat la publicació d’un volum de prosa assagística –articles, pròlegs, etc.-; un conjunt de textos que l’escriptor va recollir i revisar i que deixà enllestit als anys 70, però que per diverses i penoses circumstàncies havia quedat inèdit –com a tal volum- fins ara. Els admiradors de la prosa d’Espriu, sempre densa i lúcida, estem d’enhorabona.

Com és sabut, la cotització literària d’Espriu ha patit oscil·lacions notòries a llarg del temps. En vida, les seues primeres obres van ser rebudes amb divisió d’opinions. La major part dels seus companys de generació les defensaren aferrissadament, mentre que en la resposta dels sèniors hi hagué clares manifestacions de simpatia, però també de recel. I així van anar les coses fins que, l’any 1960, amb la publicació de La pell de brau, Salvador Espriu es va convertir, tant dins com fora de Catalunya, en una mena d’estendard de la resistència de la cultura catalana contra el franquisme, del dret de les societats oprimides a expressar-se en lliberat, de la voluntat de diàleg civil contra les mordasses tiràniques i no sé quantes coses més. L’escriptor, sense voler-ho (o almenys sense voler-ho del tot) va esdevenir això que se’n diu una patum. A mitges oracle, a mitges símbol. Que aquesta entronització es basara en una lectura molt parcial –i francament errònia- d’un llibre que en realitat era molt més complex no va frenar gens el seu èxit. A partir d’aquell moment, el poeta civil de La pell de brau (tal com s’havia entés) va ocultar totes les altres facetes d’una obra polifacètica, molt articulada, densa de nivells entrecreuats de lectura i de sediments de significació i tan laberíntica com els símils amb què Espriu va intentar suggerir –com en un espill grotesc- el caràcter essencialment enigmàtic –a més de tràgic- del món i la natura humana.

Aquest Espriu simplficat, reduït a un tòpic de fàcil digestió, va disfrutat de molta voga, però això després li va passar factura. La peremptòria necessitat de matar els pares que excita els escriptors tan bon punt redacten la primera ratlla es va rabejar en la seua figura amb particular virulència, en un dels exercicis de destrucció d’un clàssic més acarnissats que un servidor haja hagut d’observar, no sense un punt d’espant. El gremi literari pot ser molt salvatge, també, o sobretot, amb els ídols morts.

El poeta civil de 'La pell de brau'  va ocultar totes les altres facetes d’una obra polifacètica

Ara les coses s’han calmat i un seguit de relectures més serenes han anat posant les coses al seu lloc. És cert que aquests no són bons temps per al fantasma de l’Espriu civil. En política, Espriu va ser sempre un iberista dialogant. És a dir, algú que creia en la familiaritat de fons dels pobles d’aquesta península, que podien arribar a conviure si aconseguien de fer-ho en peu de lliure igualtat. Aquesta, almenys, era l’esperança. Una esperança difícil d’atendre en uns dies de sobiranisme català creixent, nacionalismes enfrontats i xocs de trens. Ja hi ha qui s’ha afanyat a dir-ho, tot just començar els primers homenatges del seu any, que Espriu no és un bon model polític per als temps que corren. Però això ens importa poc, als qui admirem la seua obra, perquè sabem que Espriu no era un polític (ni se li va passar mai pel pensament de ser-ho), sinó un gran escriptor, dels més grans que hem tingut. I dins dels escriptors, com ha dit amb encert Sebastià Alzamora, Salvador Espriu era un humorista, és a dir, un moralista, com ho van ser Kafka, Schwob, Benn o Borges. En efecte, aquesta és la seua estirp, una troupe genial, agra, punxegosa i més aviat incòmoda. També va ser un narrador condensat i meticulós amb una prosa d’una netedat astoradora, un dramaturg aspre i audaç, un líric entotsolat i subtilíssim, molt difícil d’igualar en el registre elegíac i en el paròdic-sarcàstic, i sobretot un místic escèptic i un gran constructor de laberints secrets. Perquè el laberint (grotesc), o els fragments dispersos d’un espill esmicolat, no deixen de ser imatges idònies per descriure la vida que anem vivint, com ell, sense cap fil d’Ariadna.