Estat d'ànim

Una amiga, professora heroïna de primer d’ESO, té un moment de debilitat i pregunta als alumnes: "què voleu ser de grans?".

A càrrec seu té més diversitat de països d’origen que els eurodiputats, aquests polítics ben pagats que encara tenen mandra d’assistir a les reunions mentre s’embutxaquen les desorbitades dietes. Respostes: milionari, jugador de futbol. Només una coincidència general: tindre una casa gran i bonica. Sembla que l’estrall dels desnonaments (és un barri obrer de Barcelona) marca l’imaginari infantil. Són xiquets d’uns dotze anys. Alguna resposta sorprenent: viatjar per...

Una amiga, professora heroïna de primer d’ESO, té un moment de debilitat i pregunta als alumnes: "què voleu ser de grans?".

A càrrec seu té més diversitat de països d’origen que els eurodiputats, aquests polítics ben pagats que encara tenen mandra d’assistir a les reunions mentre s’embutxaquen les desorbitades dietes. Respostes: milionari, jugador de futbol. Només una coincidència general: tindre una casa gran i bonica. Sembla que l’estrall dels desnonaments (és un barri obrer de Barcelona) marca l’imaginari infantil. Són xiquets d’uns dotze anys. Alguna resposta sorprenent: viatjar per l’univers. O una veneçolana, que va estudiar en una escola militar de Colòmbia i que parla de "línies equinoccials" (mai de línia que passa per l’equador. Ai!, el nom de cada cosa!).

Dotze anys en un l’institut públic d’un barri barceloní. Wert: encara vols anar-hi més lluny? No tens prou sacietat de victòria? Ja els tens preparats per al futur que somies. Hi afegiria: no et confies. Franco ho tenia tot "atado y bien atado" i ja veus. Aquest és el futur dels miserables: fer sang del seu pas per la "gorra i el pito" que se’ls va regalar i res més. Qui recordarà Wert passat un quant temps? Qui recorda els ministres de Cultura espanyols des de l’any 1940? De fet, repeteixen incansablement els errors disfressats de savoir faire politique. Per exemple, legislar a l’estiu, durant les vacances. A traïció, com tots els covards, dèbils, és a dir: els canalles militants.

Fem un salt històric. Una referència a l’atzar (com sempre, trampós aquest atzar): 1968, l’any que qui s’atreveix a parlar-ne podria tindre 20 anys. És a dir, l’any 1960 tenia 12 anys. Fem-los la pregunta: què voleu ser de grans? Bé, ja són grans.

Van ser futbolistes? Milionaris? (Ep!, uns quants es van espavilar!). Han viatjat per l’univers? Saben avui què és un equinocci?

Per què, doncs, poden permetre’s condemnar una joventut, fins i tot una prejoventut (12 anys) que no troba models en un temps en què no hi ha cap Che Guevara que endur-se a l’imaginari?

Quin model s’ofereix als xiquets de 12 anys? Què els reclamen?

Una psicoanalista argentina posava l’accent en aquest tema: alerta amb la ferida narcisista que va suposar la frustració de la nostra generació perquè potser domina l’excessiva demanada cap a les generacions posteriors. Fem-nos càrrec d’allò que ens pertany i parlem nets i clars per transmetre el futur que cada generació es mereix. Per més utòpic, ideal, que ens semble. Si més no, aturem l’estat d’ànim que alimenta qui va fer dels somnis la condemna des del cinisme.

M’indigna l’individu conegut, avui milionari, amb el somriure intacte en la boca, i m’angoixa l’amic que fa signes de rendició. El seu estat d’ànim em desconhorta. Encara més si té fills que esperen bocins d’entusiasme.