Refugi de la ira del món

Quan una sala de cinema tanca s’activen les ploralles, com una rutina per complir. Lamentar sembla més fàcil que apreciar el que rutlla. Però aquesta és la història de com es va salvar un cinema de poble de la desaparició, del plany i la nostàlgia. En aquest cinema pots anar a veure un documental inaudit, l’últim crit de pel·lícula d’acció i també les que tenen més profunditat i autoria; pots assistir a sessions per a infants i estrenes amb directors, presentacions de llibres i concerts del bracet d’un film a mida. Tot això ocorre al cinema Alhambra de la Garriga (Vallès Oriental), un refugi d...

Quan una sala de cinema tanca s’activen les ploralles, com una rutina per complir. Lamentar sembla més fàcil que apreciar el que rutlla. Però aquesta és la història de com es va salvar un cinema de poble de la desaparició, del plany i la nostàlgia. En aquest cinema pots anar a veure un documental inaudit, l’últim crit de pel·lícula d’acció i també les que tenen més profunditat i autoria; pots assistir a sessions per a infants i estrenes amb directors, presentacions de llibres i concerts del bracet d’un film a mida. Tot això ocorre al cinema Alhambra de la Garriga (Vallès Oriental), un refugi de la ira del món, una sala-servei per a un poble de poc més de 17.000 habitants. Va estar a punt de tancar fa uns pocs anys. El deteriorament de l’edifici i l’adaptació digital l’assetjaven. Se’n va sortir amb una campanya popular commovedora, on, per una vegada, van guanyar els bons. El triomf col·lectiu s’acabaria celebrant amb una sessió inoblidable: el passi de Cinema Paradiso, al·legoria de la fantasia cinèfila, amb la presència de l’actor que va encarnar Totò.

Ara hi ha moltes altres amenaces, més invisibles, que sovint són les pitjors. Enganxats a la pantalleta menuda o a les sèries, la sala de cinema, com a paratge cultural, trontolla. Ara bé, l’experiència que vam viure l’altre dia a l’Alhambra et continua recordant la vibració i el sentit de tancar-se en una sala i concentrar-se en una història: s’hi va projectar Pasolini a Barcelona (2015), obra d’Hilari M. Pellicé, que es va rodar amb mitjans inexistents (fet que no passa gens desapercebut a l’espectador) però que té la virtut de descobrir perles i lligams personalíssims de Pasolini, prestidigitador poètic i magnètic, amb la ciutat i la cultura catalana. La sessió la programa el Cineclub la Garriga, que una Setmana Santa ja va passar L’Evangeli segons Mateu a l’església del poble. Només pot anar bé.

I desfilen coses impossibles que han estat veritat. Es veu que Pasolini es va interessar per la literatura catalana, que va impartir una xerrada en una sala d’autòpsies de l’Hospital Clínic i que es va fer amb escriptors com José Agustín Goytisolo, amb qui l’agermanava l’afició pel futbol. Sembla fet per arrodonir l’heterodòxia compartida. Una heterodòxia i autenticitat que són seves i alhora del cinema que els acull. Sembla que no puguin ser, enmig de plagues i malvestats. Però les heterodòxies són una força motriu, fan companyia i ajuden a empènyer la roda, sigui de la mena que sigui: la il·lusió d’un cine com l’Alhambra és i serà mentre se’n defensi la necessitat de ser refugi.