Gosar ser gos

Ja que s’estilen errors estructurals com ara esbandir la filosofia de l’educació, haurem de renyar els il·lustres: Malament! Malament per haver-se pres al peu de la lletra que la filosofia no serveix per a res. Per començar, pot servir per renyar bé. Per tant, quan els piquin la cresta, pensin que l’emprenyador pot ser un filòsof en perill d’extinció. I (alerta, sofisme!) totes les espècies amenaçades són valuoses: només per això se les ha de defensar.

Es pot renyar des del seny com ho faria un Sòcrates. També es pot fer com un cínic de bé: com un Sòcrates embogit. Perquè el reny —la pu...

Ja que s’estilen errors estructurals com ara esbandir la filosofia de l’educació, haurem de renyar els il·lustres: Malament! Malament per haver-se pres al peu de la lletra que la filosofia no serveix per a res. Per començar, pot servir per renyar bé. Per tant, quan els piquin la cresta, pensin que l’emprenyador pot ser un filòsof en perill d’extinció. I (alerta, sofisme!) totes les espècies amenaçades són valuoses: només per això se les ha de defensar.

Es pot renyar des del seny com ho faria un Sòcrates. També es pot fer com un cínic de bé: com un Sòcrates embogit. Perquè el reny —la punxa del fibló— també era un dels trets distintius d’aquesta doctrina ètica hel·lenística, la dels cínics. Avui, però, un cínic és algú retorçat que menysprea els valors morals. El menys indicat per donar lliçons. Ens en queda, doncs, un nyap de caricatura.

Per fer-los un retrat més fidel, podem cercar-los en un diccionari alternatiu, el d’ociosos de Fuster diu: “Convé reivindicar el cinisme. En el fons, allò que anomenem ‘cinisme’ és l’antídot de la hipocresia. La figura simètricament oposada al cínic no és el ‘virtuós’, ni tan sols el ‘purità’: és el ‘fariseu’”. Per a mostra d’això, Júlia Torres i el seu marit, Ramon Alcoberro, han publicat fragments, testimonis i pseudoepigrafia de dos filòsofs cínics més enllà del famós Diògenes, el gos, conegut per viure lleuger de tot dins un tonell. Parlem de Crates de Tebes i Hipàrquia de Maronea, i per saber-ne més heu de llegir Crates i Hipàrquia (Edicions Reremús).

Un matrimoni excepcional, tant que fins i tot ens plantegem si la senyora-que-aguanta-Crates va ser un bell invent exemplar. Formaven una singular UTE de filòsofs, una kinogàmia d’iguals experts en riure, renyar i pobrejar d’una manera que aquí seria llarga d’explicar. Gent sense casa (aoikos), sense ciutat (apolis) i ciutadans del món (kosmopolites). Elogiats per Tomàs d’Aquino, Ausiàs March o Diderot, deien —ho deia Plutarc— que la parella va passar la vida “rient com en un dia de festa”.

Dels fragments en destaquem un on Crates recomanava proveir-se d’intel·ligència i d’una corda —per penjar-se, ai!—: “La fam cura l’amor i si no, el temps. Si no pots recórrer a aquests mitjans sempre et queda la corda”. No sé si ens donarien directament la corda en veure l’estat de l’educació. Vull pensar que ens animarien a gosar ser gos. Això vol dir cridar que “cal estudiar filosofia fins a l’extrem que s’acabi comprenent que els generals són uns conductors d’ases”. Vol dir renyar rabiosament les intrusions dels poderosos a l’últim reducte de dignitat, el pensament. Com ho faria un gos: bordant a cor què vols perquè hi ha un estrany davant de casa.