El nen gairebé blanc

El patiment s'ha abaratit. Potser algun dia, quan aquesta època d'ara sigui pretèrita, algú s'adonarà que el fet que la gent hagi perdut el sentit de la mesura i reivindiqui com a dret que el seu dolor s'ha de tenir en compte igual que el de les persones que pateixen de debò té conseqüències. Però què és la veritat i què la falseja? Els sentiments són subjectius, hi estem d'acord, per més que avui hàgim perdut el sentit de la proporció, tan eficaç a l'hora d'observar la realitat. Fer un cop d'ull al món i comparar-se amb qui ni té res ni pot esperar-ho ha quedat caduc, i apel·lar a la discreci...

El patiment s'ha abaratit. Potser algun dia, quan aquesta època d'ara sigui pretèrita, algú s'adonarà que el fet que la gent hagi perdut el sentit de la mesura i reivindiqui com a dret que el seu dolor s'ha de tenir en compte igual que el de les persones que pateixen de debò té conseqüències. Però què és la veritat i què la falseja? Els sentiments són subjectius, hi estem d'acord, per més que avui hàgim perdut el sentit de la proporció, tan eficaç a l'hora d'observar la realitat. Fer un cop d'ull al món i comparar-se amb qui ni té res ni pot esperar-ho ha quedat caduc, i apel·lar a la discreció o la contenció es considera una extravagància, com qui treu la pols a virtuts cursis que no convé assenyalar.

D'això en sap alguna cosa Trevor Noah, el còmic sud-africà que fins fa poc sacsejava sense pietat l'expresident Donald Trump des del The Daily Show. Des que era petit Noah és especialista en ficar-se en problemes, i es riu de si mateix i de tots els seus. Aquest mestís de 33 anys va néixer a Johannesburg. L'edat i el lloc de naixement ja ens indiquen que la temeritat del seu humor no va ser espontània: va créixer sota l'apartheid i el seu color el va convertir en clandestí des del bressol, perquè la prohibició de mantenir relacions sexuals mixtes implicava un gran estigma als descendents de les parelles que subvertien les normes racials.

Trevor, fill de suís i sud-africana, era un nen gairebé blanc de cabell afro. El seu aspecte feia que no se sentís integrat ni protegit enlloc a banda de quan estava amb la seva mare, una dona valenta i singular que, escèptica envers l’educació miserable amb què el govern racista de Pretòria condemnava els nens negres o mestissos, se les va empescar per ensenyar-l’hi llengües, les locals i l’anglès, aquest últim per obrir a en Trevor les portes a un futur diferent. Les mares del nostre país han aspirat al mateix, a l’anglès, a l’anglès, però en el cas d’una mare negra de l’apartheid, donar idiomes al propi fill i empènyer-lo a tenir somnis que anessin més enllà de construir una paret de maons per la seva barraca era un anhel insensat.

Tot això s’explica a Prohibit néixer, les memòries d’un gran murri. El periodisme ens pot obrir els ulls a la realitat, però la primera persona d’un relat ens situa al pur centre de l’acció: a Soweto, per exemple, en el camí que un nano feia cada dia per anar a l’escola; en la manera amb què la seva mare es distanciava d’ell al carrer perquè la policia no deduís que era fill d’una relació il·lícita o perquè els seus no li diguessin puta per haver-se allitat amb un blanc. Aquesta mare digna i valerosa, que va educar el seu fill en l’humor i la resiliència, dues qualitats que comparteixen el terreny perquè ens salven de la desgràcia, solia dir-li al petit Trevor: “Aprèn del teu passat i fes que aquest passat t’ajudi a ser millor. La vida està plena de dolor. Fes que aquest dolor et mantingui despert, però no t’hi aferris. No t’amarguis.” En definitiva, va vacunar el seu fill contra l’amargor i el ressentiment, el va ajudar a convertir-se en una persona flexible i audaç.

Aquesta manera de narrar la fatalitat amb humor està emparentada amb les memòries de Harpo Marx, que destil·len una ironia no exempta d’innocència tot i ser els records d’un nen jueu i pobre al Nova York de finals del segle XIX, o a les del nostre Gila (Y entonces nací yo) al Madrid d’abans de la guerra o al final, quan el van afusellar sense èxit i a posteriori va haver d’encarar fam, fred i altres penúries a la presó. Harpo, Gila, Noah: tots fugen del dramatisme i, a través d’una mirada humorística a estones crua i a estones compassiva, sempre sincera i neta i a punt per confessar les mesquineses pròpies de qualsevol ésser humà forçat per la necessitat, ens expliquen històries plenes de veritat. Entenem les mancances enormes que els narradors van patir en la infantesa, la gana, el fred, la por, la falta de llibertat, l’exclusió per motius de religió, raça o classe, però alhora ens contagien les ganes de viure, la bonhomia i l’alegria que voldríem tenir davant de la nostra vida. Són temps de llegir Trevor Noah. Ens ajuda a distingir la desgràcia real de la fantasia del dolor. És una lliçó que avui en dia no tothom està disposat a rebre.