Resurrecció de Layret

A les acaballes del franquisme, el 1970, Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu van escriure una obra de teatre documental, Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, que va fixar per a molts la imatge de l’advocat assassinat a mans de pistolers vinculats a la patronal. Una mica després, l’historiador Joaquim Ferrer en va fer una biografia, encara en plena dictadura. Per contrast, en l’etapa democràtica Layret (Barcelona, 1880-1920) no ha tingut l’atenció que es mereixia, menys encara en els darrers anys, quan el focus públic i ac...

A les acaballes del franquisme, el 1970, Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu van escriure una obra de teatre documental, Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, que va fixar per a molts la imatge de l’advocat assassinat a mans de pistolers vinculats a la patronal. Una mica després, l’historiador Joaquim Ferrer en va fer una biografia, encara en plena dictadura. Per contrast, en l’etapa democràtica Layret (Barcelona, 1880-1920) no ha tingut l’atenció que es mereixia, menys encara en els darrers anys, quan el focus públic i acadèmic està exageradament decantat a partir de la Segona República.

Per això cal celebrar que en el marc del deslluït centenari de l’assassinat de Layret, que va tenir lloc el nefast 2020, algú com l’advocat Vidal Aragonés (Cornellà de Llobregat, 1978) hagi apostat per dedicar temps i energies a revisitar el personatge. Certament, el seu assassinat fa cent anys va ser una prova fefaent de com les gastaven la patronal, el Govern Civil i els pistolers del Sindicat Lliure per combatre el sindicalisme de classe. El pànic conservador a la revolució ho justificava tot, i Layret era vist com un perillós advocat disposat tothora a defensar els obrers davant els tribunals, sovint sense cobrar.

El llibre d’Aragonés proposa, però, una revisió que mostra el personatge en tota la seva complexitat: vida, obra i pensament. Advocat defensor d’obrers, però que no va ser mai sindicalista. Admirat pels militants de la CNT, però de la qual mai va formar part. I sobretot, i sovint menys publicitat, polític enquadrat en el catalanisme republicà d’esquerres i peça clau en l’articulació d’aquest espai polític, sempre en les posicions més nítidament d’esquerres i més a prop de les reivindicacions del món obrer.

Va ser membre del Centre Nacionalista Republicà i de la Unió Federal Nacionalista Republicana, i fundador del Bloc Republicà Autonomista i del Partit Republicà Catalanista. Una vida política intensa, doncs, que el llibre vol reivindicar expressament. I cal recordar que fou regidor a l’Ajuntament de Barcelona ja el 1905, i també diputat a Corts per Sabadell el 1919.

És sobretot en els darrers anys de la seva vida que Layret apareix com un líder que des del republicanisme catalanista s’apropa clarament al socialisme, i ho fa reivindicant tant la línia proudhoniana, hereva en part del vell federalisme de Francesc Pi i Margall, com també la línia marxista més ortodoxa, sense que això representés per a ell una contradicció.

Ningú sap cap a on s’hauria decantat si no l’haguessin assassinat el 1920, quan arran de la Revolució Russa s’estava clarificant el panorama polític i estratègic de les esquerres, però Aragonés mostra no només l’interès de Layret per seguir les primeres passes de l’estat sorgit de la Revolució Russa, sinó també la seva voluntat de convertir el Partit Republicà Catalanista en un partit nítidament obrerista.

I encara hi ha un altre Layret, implicat en la difusió cultural en els medis obrers, especialment a través de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. No en va, el periodista Paco Madrid el qualificava com un “home de pensament i d’ateneu”, per contrast amb Lluís Companys, “home d’acció i de cafè”.

Tot i que l’autor no és historiador d’ofici i elabora el llibre sense dissimular l’admiració pel personatge, som davant una obra molt ben documentada, amb recerca nova, on destaca el seguiment exhaustiu de la premsa de l’època, els discursos al Congrés de Diputats i epistolaris, que permeten accedir, per exemple, a la darrera carta enviada per Layret a Marcel·lí Domingo. Un llibre que esdevindrà referència obligada en la història de les esquerres catalanes.