Les il·luminacions de Trump

Suposem que l'experiment Trump es limita només a la primera legislatura (2017-2020), és millor ni tan sols pensar en la idea de quatre anys més. Fa pocs dies, en un míting electoral a la costa Est, Trump es va animar i va dir literalment que li havien donat… dos premis Nobel, un pel seu paper en les negociacions de pau entre Sèrbia i Kosovo (sic), i un altre… per una altra cosa (“for something else”). I que n'hi haurien de donar encara un altre “pel que he fet a Síria”. Els seus assessors li devien passar el missatge que en realitat l'havien proposat per al premi Nobel. I també li havien donat...

Suposem que l'experiment Trump es limita només a la primera legislatura (2017-2020), és millor ni tan sols pensar en la idea de quatre anys més. Fa pocs dies, en un míting electoral a la costa Est, Trump es va animar i va dir literalment que li havien donat… dos premis Nobel, un pel seu paper en les negociacions de pau entre Sèrbia i Kosovo (sic), i un altre… per una altra cosa (“for something else”). I que n'hi haurien de donar encara un altre “pel que he fet a Síria”. Els seus assessors li devien passar el missatge que en realitat l'havien proposat per al premi Nobel. I també li havien donat el premi Bahía de Cochinos, que no existeix, i deu fer referència al frustrat desembarcament a Cuba de cubans anticastristes el 1961. El terrabastall és fenomenal. I per parar-li els peus a les urnes, els electors haurien de tenir una sòlida determinació en defensa de la seva Constitució i les seves lleis.

Per començar, en política exterior en realitat no sabem quina línia segueix el Departament d'Estat en relació amb Àfrica, el món àrab (amb l'excepció de la relació amb Netanyahu i amb els Emirats), i en particular la “no política” en relació amb el Líban, Síria, i la perillosa competició entre Rússia i Turquia en aquesta zona i a Líbia. Sabem també que Trump té una agenda atapeïda: afeblir i desmuntar tantes organitzacions internacionals com pugui, començant per Nacions Unides, la Unió Europea i l'OTAN, i acabant per l'OMS.

I des del punt de vista de la política interior, els Estats Units tenen un sistema polític basat en la democràcia representativa i el que s'anomena una divisió rígida de poders (entre el legislatiu, l'executiu i el judicial). Ens ofereixen un balanç de més de dos segles amb una certa alternança estable de tipus bipartidista entre republicans i demòcrates. Hi ha hagut diferents majories a les dues Cambres del Congrés, i entre presidents, amb un nombre limitat d'incidències (l'assassinat de JFK o el Watergate de Nixon) que el mateix sistema ha sabut afrontar i gestionar amb els seus propis mecanismes constitucionals i la intervenció, si escau, del Tribunal Suprem.

Bé, doncs tot això pot entrar en crisi sota les il·luminacions de Donald Trump. El llegat més perillós és domèstic, Trump ha arrossegat per terra les tradicions, convencions i costums de la democràcia americana. Ha convertit aquesta campanya electoral en un carnaval tràgic. Ha atiat una nova guerra civil de tipus racial i racista, quan les conseqüències de la Guerra Civil de fa un segle i mig segueixen com a rerefons, i això en un país amb més de 200 milions d'armes en mans de particulars. Trump és racista, mentider, misogin, i el problema és que gairebé la meitat del país el segueix, cegament, sense comparació amb cap elecció anterior. Suposem que no accepta el resultat, però no a la manera de G.W. Bush el 2000, a través de mecanismes legals, que es va allargar unes quantes setmanes. Al final, davant d'una versió molt estesa, no va ser el Tribunal Suprem el que va fer president G.W. Bush, el que va fer aquest tribunal és fixar un termini límit abans del qual l'autoritat electoral de l'estat de Florida havia de determinar el guanyador en aquell estat, que va ser Bush. I Al Gore va acceptar elegantment el resultat.

Suposem que Trump diu que no accepta la derrota i que no se'n va de la Casa Blanca (literalment), o que intenta mobilitzar les forces federals sota la seva autoritat (ho va fer a Portland, Oregon). O que convoca els seus milicians llibertaris armats, als quals ha fet una crida a estar “alerta” (“stand by”). La mateixa Constitució i les seves esmenes no poden preveure supòsits d'aquest tipus. No sabem què passarà si es tanca en el que el considera “la seva” Casa Blanca. Potser llavors haurem d'admetre que Trump ha entès millor que ningú que el que ha canviat, i s'ha multiplicat a través del fang de les xarxes, és la delicada (i fràgil) relació entre política i societat, al seu país i a fora. Que tot s'hi val per aconseguir el poder i per mantenir-s'hi. Que pots dir un disbarat rere l'altre, i la gent com nosaltres (de mitjana) pensa "i ara qui votarà aquest sonat?" Dones per Trump, negres (perdó, afroamericans) per Trump, hispans per Trump, exemples de grups que han anat apareixent, és igual que siguin poc nombrosos (excepte les dones per Trump), però reforcen l'instrument més perillós de Trump: la política no va de política, va de dividir i enfrontar.