Els escriptors catalans premien la figura ‘renaixentista’ de Narcís Comadira

“Des que ens van implantar el confinament no he escrit ni un sol vers”, reconeix Narcís Comadira (Girona, 1942). Difícil concentrar-se quan la vida gira com gira i sembla que perdi el sentit, i més per a un autor que s'ha caracteritzat per reflexionar sobre tot això i pel seu rigor formal i mètric, amb un punt renaixentista en la seva pràctica artística, ja sigui en la traducció com en l'assaig, en la dramatúrgia i en la pintura. Potser per tot plegat, i també per aquest afany multidisciplinari, els seus col·legues de l'Associació d’E...

“Des que ens van implantar el confinament no he escrit ni un sol vers”, reconeix Narcís Comadira (Girona, 1942). Difícil concentrar-se quan la vida gira com gira i sembla que perdi el sentit, i més per a un autor que s'ha caracteritzat per reflexionar sobre tot això i pel seu rigor formal i mètric, amb un punt renaixentista en la seva pràctica artística, ja sigui en la traducció com en l'assaig, en la dramatúrgia i en la pintura. Potser per tot plegat, i també per aquest afany multidisciplinari, els seus col·legues de l'Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) han decidit atorgar-li, per votació, el premi Jaume Fuster, en el que ja és la XXa edició. Comadira és el setè guanyador consecutiu del Fuster que té la poesia com a principal raó de ser literària, després d'Antònia Vicens (2019), Francesc Parcerisas (2018), Jordi Pàmias (2017), Carles Hac Mor (2016), Joan Margarit (2015) i Jaume Pérez Montaner (2014).

En el fons aquests temps no l'agafen desprevingut, a Comadira, que el 1990 ja publicava un poemari sota el títol d'En quarentena, una de les seves obres més reconegudes (va obtenir el Ciutat de Barcelona, el Nacional de la Crítica i la Lletra d’Or), en qualsevol cas un bon exemple de “la qualitat de la seva obra, la importància de la seva trajectòria i el compromís de l'autor”, com assenyala l'acta de la concessió del premi.

Ho reuneix tot, aquest particular autor de l'anomenada Generació dels Setanta, més decantat potser que la resta dels seus coetanis per aquests poetes pensadors proclius a reflexionar sobre el sentit de la vida i de l'art i per la pal·lidesa de totes dues amb el pas del temps. Ja ho va demostrar des dels seus inicis, en la segona meitat dels seixanta, punt de partida d'una obra d'extensió notable, amb una vintena de poemaris, amb títols notables com Papers privats (1969), Desdesig (1976), Enigma (1985, premis Serra d’Or i de la Generalitat), Lent (2012) o l'últim fins avui, Manera negra (2018).

Sí que coincideix amb els seus coetanis en l'influx de Gabriel Ferrater, que en el seu cas casa amb el rigor també de Josep Carner i de J.V. Foix; com en tots ells, la seva inquietud intel·lectual l'ha portat al camp de l'assaig, en què, a través d'una quinzena de títols, ha reflexionat des de la seva Girona natal (Girona. Matèria i memòria, 1989) fins a l'arquitectura (Guia de l’arquitectura dels segles XIX i XX a Girona, 1978) o el Noucentisme (Forma i prejudici. Papers sobre el Noucentisme, 2006). Omnívor en el terreny cultural, no ha pogut deixar de traduir des d'anglesos (marca de foc de la seva generació, de nou) com W. H. Auden a italians com Luigi Pirandello i, sobretot, Leopardi, de la qual va oferir el 2004 una reconeguda versió dels seus Cants (premis Serra d’Or i Ciutat de Barcelona).

Dramaturg des del 1991, quan va debutar en el gènere amb La vida perdurable, Comadira admet que té ara en cartera projectes en aquest gènere i també en poesia que aquests temps de coronavirus han congelat, però que tampoc han pogut frenar la seva vocació pictòrica, plena de volums, amb tendència a la geometria i simplificació de formes, liofilització del seu estar al món contemplant-lo, reflexionant-hi des de qualsevol categoria artística. Com un renaixentista contemporani.