“El meu pare ha mort de covid, espero que la meva mare no mori d’estrès”

Cada dia la senyora Carmen treu el cap per la finestra de l'habitació on està confinada, i saluda el seu fill que va a treballar. En aquesta residència, on hi havia 100 avis, n'han mort 17. Com a moltes altres, ha patit falta de personal, de materials de protecció, por i estrès, però la senyora treu el cap per la finestra pendent que el seu fill porti la mascareta posada. “Molts avis tenen por del virus però la majoria, més que res, estan preocupats per la seva família. Pregunten sempre si s'estan protegint”, ...

Cada dia la senyora Carmen treu el cap per la finestra de l'habitació on està confinada, i saluda el seu fill que va a treballar. En aquesta residència, on hi havia 100 avis, n'han mort 17. Com a moltes altres, ha patit falta de personal, de materials de protecció, por i estrès, però la senyora treu el cap per la finestra pendent que el seu fill porti la mascareta posada. “Molts avis tenen por del virus però la majoria, més que res, estan preocupats per la seva família. Pregunten sempre si s'estan protegint”, explica la gerocultora que la cuida.

Caty Alberola no va tenir tanta sort com el fill de la senyora Carmen. L'última vegada que va veure els seus pares va ser el 12 de març, quan es van prohibir les visites de familiars. El seu pare, el Vicente, de 89 anys, va morir el 6 d'abril a la residència Bertran i Oriola, a la Barceloneta, intervinguda ahir pel Departament de Salut després de registrar almenys 21 morts dels 92 avis que hi havia. Va morir sol, aïllat i desorientat per la demència que patia, i també va estar sol després de mort, durant sis dies esperant un enterrament en un aparcament de Collserola convertit en dipòsit de cadàvers. “L'angoixa de no poder parlar amb ell ha estat immensa”.

Denuncia manca d'informació, falta de mitjans —“per videoconferències vèiem que els treballadors no portaven mascareta ni guants”— i una terrible falta de personal: en el pitjor moment, hi havia només quatre treballadors per a tots els avis. “La Generalitat ha mirat cap a una altra banda durant molt de temps, i ha arribat tard a tot. Aquestes empreses ha quedat clar que venen a guanyar diners, no estaven preparades”, afirma. La seva mare també ha donat positiu per covid-19, tot i que no presenta símptomes. “Està aïllada, amb demència. Ha caigut unes quantes vegades i li han posat punts. L'última vegada em van trucar per demanar-me permís per immobilitzar-la, perquè no la podien controlar. Vaig dir que ni parlar-ne. La meva mare no sé si morirà de coronavirus, però morirà de tristesa o estrès”, lamenta.

Ramiro Berrocal també va perdre el seu pare el dia 12, al centre Ca n’Amell, a Premià de Mar, també intervingut per la Generalitat. Amb altres familiars de residents del centre estan plantejant presentar una demanda col·lectiva contra l'empresa gestora. “No entenem que no informessin de què passava. La direcció es va negar que entressin els metges, el director va mentir”, afirma. El Ramiro es va assabentar que el seu pare moriria gairebé de cop: “Dos dies abans em van dir que tenia febre. La següent vegada que em van trucar era ja per demanar-me permís per aplicar pal·liatius”. Està buscant afectats per crear una plataforma: “Per honrar els qui han mort però també per lluitar pels qui segueixen. Aquest és un negoci que s'ha deshumanitzat, i ens afectarà a tots, perquè tots ens fem grans”.