El parèntesi

El relat de les convulses vicissituds que han portat a la convocatòria d’eleccions generals, que han ocupat bona part de l’actualitat política de l’estiu, ha estat potser molt influenciat per la teatralitat amb què s’han dut a terme les negociacions, que, fet i fet, s’han demostrat fallides. La llarga espera d’un primer moviment de Sánchez, les reunions entre els equips negociadors, les declaracions a la premsa d’uns i uns altres (amb moments narratius realment incisius per part de les ministres socialistes), els documents inexplicablement filtrats i manipulats, la sorprenent renúncia de Pablo...

El relat de les convulses vicissituds que han portat a la convocatòria d’eleccions generals, que han ocupat bona part de l’actualitat política de l’estiu, ha estat potser molt influenciat per la teatralitat amb què s’han dut a terme les negociacions, que, fet i fet, s’han demostrat fallides. La llarga espera d’un primer moviment de Sánchez, les reunions entre els equips negociadors, les declaracions a la premsa d’uns i uns altres (amb moments narratius realment incisius per part de les ministres socialistes), els documents inexplicablement filtrats i manipulats, la sorprenent renúncia de Pablo Iglesias a formar part del Govern si és que això era el real obstacle per formar un executiu. Després, la confusa, tímida i deliberadament curta (va durar poques hores) oferta per a un govern de coalició, que Podem va rebutjar al juliol, amb el convenciment –de fet, equivocat– que amb alguna setmana de marge de més es podria perfeccionar, aclarir i millorar. Un agost de calma absoluta i tensa, que un PSOE ja explícitament encaminat cap a una convocatòria d’eleccions anticipades en pocs minuts rebutjava un llarg document dels morats que podria haver fixat les bases per a un acord possible. Finalment, l’acceleració final: la ronda de contactes del Rei, en què es va constatar la falta d’acord, i el moviment in extremis d’Albert Rivera, que, a més de funcionar com un recurs per a la campanya electoral, apunta possibles desenvolupaments del futur. Una pel·lícula alhora trepidant i tristíssima, amb més vilans que herois. Però, sobretot, una pel·lícula incompleta i enganyosa, si es té en compte que explica només un fragment de la història i, a més, de manera superficial.

Perquè la història de com finalment va acabar abruptament aquesta legislatura, bàsicament per voluntat del PSOE –i més enllà dels errors més o menys greus dels altres actors implicats, que segurament van tenir el seu pes– té a veure amb el que ha passat a Espanya com a mínim en els últims deu anys. També té a veure amb la manera com el mateix PSOE –que es vanagloria de ser el partit que més s’assembla al país– s’hi va enfrontar.

Un repàs ràpid d’allò més llunyà: l’últim govern de Zapatero es va equivocar del tot en no preveure i, sobretot, en amagar els efectes de la crisi econòmica del 2008. El 15-M va ser l’epifenomen d’un descontentament profund que alertava sobre la ruptura de tot un seguit d’equilibris i funcionalitats del sistema a l’hora de saber recollir interessos i necessitats de sectors amplis de la ciutadania i, especialment, de les classes populars i dels joves, els més castigats per la crisi. El PSOE no va saber-ho ni va voler-ho entendre (tot i que és cert que la prudència de Rubalcaba va impedir que es decidís reprimir a la Puerta del Sol, com en canvi va passar amb el govern dels millors de Mas a Barcelona). La decisió de canviar aquest mateix estiu del 2011 l’article 135 va ser tota una demostració de desubicació i els anys de la primera legislatura de Rajoy van confirmar, encara més, una incapacitat creixent de representar el que aleshores era l’electorat socialista. Així es va arribar, el 2015, a la gran por del desembre: els milions de vots a Podemos i a les confluències –i que van estar a punt de fer un sorpasso al PSOE– venien certament de la capacitat de qui va saber embastar aquella proposta política (conjugant de forma democràtica i progressiva el descontentament), però també procedien de la desorientació total dels socialistes a l’hora d’afrontar la situació. I, altre cop, va haver-hi un reflex conservador: primer amb l’intent de pacte amb Cs i, després, amb algun episodi gore com la defenestració de Sánchez i l’abstenció a la investidura de Rajoy.

Va ser en aquest instant quan es va obrir una fase nova, que molts –fins i tot els que havien deixat de votar socialista–, van considerar interessant: la remuntada a la secretaria de Sánchez, alçat per una militància més capaç de veure el que havia passat que els mateixos dirigents. I arribava amb un programa clar, que deixava entreveure el missatge que la majoria social havia manifestat en els últims anys: s’entenia que el bipartidisme havia mort, que no es podia transigir amb la corrupció, que les respostes a la crisi havien de ser redistributives i no d’austeritat, i que es tenia i es podia cooperar amb aquells que –amb encerts i errors–, havien portat aquesta agenda al Parlament. La moció de censura a Rajoy i l’experiència de govern –culminada amb un acord de Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) que podia ser una base de treball per al futur–, indicaven un canvi de rumb i les eleccions de l’abril semblava que podrien avalar-lo. Però a l’estiu –i de manera absoluta i abrupta– el PSOE va decidir tancar el que, en comptes d’una fase, finalment sembla haver estat només un parèntesi, per tornar deu anys enrere. Ara caldrà veure si, i fins a quin punt, l’electorat socialista voldrà acceptar aquest tancament o bé, amb un correctiu, allunyar qualsevol temptació nostàlgica i mirar finalment cap al futur.

Paola Lo Cascio és historiadora i politòloga.