L’alarmisme no millora la seguretat

Barcelona està vivint una crisi, però no pròpiament de seguretat. És una crisi d’aquestes que crea la postmodernitat, en la qual les percepcions i els discursos compten més que les dades i els fets. Les paraules creen marcs mentals de referència, de vegades distorsionats, que constrenyen el debat públic. L’alarmisme no és l’instrument més bo per abordar els problemes de seguretat. Tampoc no ho és la instrumentalització partidista. Hauríem d’anar amb compte de no crear una dinàmica d’exageració que acabi anant en contra de la mateixa ciutat. Sempre que es polititza, el debat de la seguretat ben...

Barcelona està vivint una crisi, però no pròpiament de seguretat. És una crisi d’aquestes que crea la postmodernitat, en la qual les percepcions i els discursos compten més que les dades i els fets. Les paraules creen marcs mentals de referència, de vegades distorsionats, que constrenyen el debat públic. L’alarmisme no és l’instrument més bo per abordar els problemes de seguretat. Tampoc no ho és la instrumentalització partidista. Hauríem d’anar amb compte de no crear una dinàmica d’exageració que acabi anant en contra de la mateixa ciutat. Sempre que es polititza, el debat de la seguretat beneficia la dreta. En un clima d’incertesa, després d’una crisi que ens ha deixat socialment exhausts, generar inquietud sempre pot resultar electoralment rendible. Però la resposta que planteja la dreta sempre acaba al mateix lloc: més vigilància i penes més dures. Rarament va a les causes. L’Escola de Criminòlegs de Catalunya ha intentat posar seny al debat alertant sobre el perill dels discursos criminalitzadors, perquè acostumen a focalitzar-se sobre els col·lectius més vulnerables.

No es tracta, per descomptat, de negar la realitat, però sí d’abordar-la en la seva complexitat. La preocupació té bases reals però l’alarma que s’ha desencadenat durant les últimes setmanes té bona part de construcció mediaticopolítica. Fins al 2017 el nombre de delictes denunciats romania més o menys estable. Però aquell any es va observar un increment del 17,7% respecte de l’any anterior. L’anàlisi de les dades va permetre observar que majoritàriament eren furts protagonitzats per carteristes que operen al metro i a les zones turístiques i de lleure. No passa només a Barcelona. El turisme atreu carteristes, i si a més a més és una ciutat amb economia i projecció global, l’èxit també atreu criminalitat organitzada.

Una combinació negativa, en la qual es van alinear la congelació de les plantilles policials, la desviació de recursos de seguretat a la prevenció del terrorisme i els efectes de la sentència 481/2017 del Tribunal Suprem que impedia aplicar la reincidència múltiple als carteristes va provocar una espècie de tempesta perfecta que va tenir un ràpid reflex en les enquestes de victimització. Però aquest problema està encarrilat. Hi haurà més Mossos d’Esquadra i més vigilància a les zones de més risc, s’ha obert un segon jutjat per a delictes menors i es planteja un canvi legislatiu que permeti perseguir amb més eficàcia els carteristes. Perquè una cosa és que no s’apliqui la reincidència múltiple a lladres ocasionals moguts potser per la necessitat, i una altra que això es tradueixi en impunitat per a uns professionals del robatori organitzat.

Imatges com la de la baralla amb una catana als carrers del Raval havien creat el marc propici per a un fenomen de sobreexposició mediàtica de tot allò relacionat amb la seguretat. La utilització d’aquest problema com a arma per desgastar l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va actuar com a catalitzador de l’espiral que hem vist aquest estiu. Cap ciutat no resisteix que cada incident violent sigui objecte de recompte i es converteixi en titular de portada.

Però hi ha dades preocupants. Els robatoris amb violència han augmentat un 30% i també els homicidis. Caldrà observar amb deteniment si es tracta d’un fenomen puntual o reflecteix un canvi de tendència. La mort d’una jove de 26 anys al Port Olímpic, apunyalada per qui havia intentat robar-li el mòbil, va posar el focus sobre un fenomen que resulta especialment inquietant: la violència gratuïta, innecessària o desmesurada. Des que el 24 de juny va morir una diplomàtica coreana per l’empenta d’un carterista, s’han produït a Barcelona onze morts violentes. No són poques. En tot el 2018 se’n van produir 10 i des de principis d’any, en sumem 15. De les que han tingut lloc durant l’estiu, dues han estat protagonitzades per encaputxats que es dirigien a executar la víctima i quatre han estat el resultat de baralles i venjances. A més a més, una dona sueca va ser trobada morta sota un tràiler a Can Tunis i algú va matar un matrimoni octogenari a casa seva.

De vegades es produeixen concentracions estadístiques, i aquest podria ser el cas. Però també podria ser que s’estigués covant un substrat social propici a la violència gratuïta o merament reactiva. Si així fos, hauríem d’esbrinar per què. Anar a les causes. Les polítiques han d’anar encaminades a prevenir abans que a reprimir. El càstig sempre arriba massa tard. La política de tolerància zero que va popularitzar l’alcalde Rudolph Giuliani en el seu pla de xoc per a Nova York és un eslògan amb més eficàcia psicològica que preventiva. Calma i crea confort als qui tenen por i se senten amenaçats, però no incideix sobre les causes i fàcilment pot conduir a una espiral de populisme penal. Cap ciutat no ha aconseguit erradicar totalment la delinqüència. Encara que poséssim un policia a cada cantonada. La noia del Port Olímpic va ser apunyalada al costat d’un guàrdia de seguretat.