Lamentar-se no és pensar

Les antologies solen indicar la salut del pensament en cada època. Fa unes dècades, llegíem amb avidesa les de Hal Foster, Andreas Huyssen o Frederick Jameson, que discernien sobre la postmodernitat, la caiguda del comunisme o l’adveniment de l’era global. O les de Gianni Vattimo i Pierre Aldo Rovatti, que abanderava el pensament feble. O, ja en clau espanyola, les entrevistes amb filòsofs que Francesc Arroyo va reunir a La funesta manía.

Més recent, el subjecte de la crisi i la indignació va ser rastrejat a ¿Qué es el pueblo?, amb Alan Badiou, Jacques Rancièr...

Les antologies solen indicar la salut del pensament en cada època. Fa unes dècades, llegíem amb avidesa les de Hal Foster, Andreas Huyssen o Frederick Jameson, que discernien sobre la postmodernitat, la caiguda del comunisme o l’adveniment de l’era global. O les de Gianni Vattimo i Pierre Aldo Rovatti, que abanderava el pensament feble. O, ja en clau espanyola, les entrevistes amb filòsofs que Francesc Arroyo va reunir a La funesta manía.

Més recent, el subjecte de la crisi i la indignació va ser rastrejat a ¿Qué es el pueblo?, amb Alan Badiou, Jacques Rancière, Pierre Bourdieu, Judith Buttler o Sadri Khiari. Si es busquen referències de gènere: des de l’Antología del pensamiento feminista español (1726-2011), armada per Roberta Johnson i Maite Zubiaurre, a Feminismos, organitzada per Beatriz Ranea Triviño, passant pels Feminismos negros, de Mercedes Jabardo.

Aquestes entregues col·lectives transparenten una contradicció pròpia de la teoria: els seus bons moments van aparellats a moments crítics de la societat. Aquesta tensió entre món abocat al precipici i pensament disposat a interpel·lar en ple abisme queda plasmada, ara, a Humanitats en acció i Quan tot canvia, connectats a la programació del CCCB.

La primera, dirigida per Marina Garcés, desafia la desfeta de les ciències socials, alhora que transmet la convicció que, per pensar amb solvència, cal posar un peu fora del dogma de l’acadèmia. A prou distància de la desproporció entre la seva minva intel·lectual i el seu creixement burocràtic. Poden ser diversos els punts de desacord amb aquest llibre, però resulta difícil no aplaudir l’afany que marca la seva ruta: l’intent explícit de “deixar enrere la cultura del lament” i de practicar les ciències socials com un pont cap a la dignitat humana.

Amb aquest esperit assumeix el format, no necessàriament en ordre alfabètic, d’un glossari del present. Garcés es reserva la primera entrada, i no és casual que sigui “Emancipació”, terme sepultat a conveniència per la cadena d’eufemismes que avui neutralitzen, sota un llenguatge radical, els problemes del món.

Acceptant les humanitats com a ciències de la insubordinació, aquí es desgranen termes com “Atenció”, “Mirades”, “Negació”, “Tradició” o “Sentit”. Conceptes abordats per David Casassas, Victòria Szpunberg, Ingrid Guardiola, Raül Garrigasait o Lúa Coderch, entre vint aportacions ben diferents.

A “Vida”, Mireia Sallarés distingeix l’enllaç entre biografia íntima i Declaració Universal dels Drets Humans, entre el privat i el social, sota la idea que tota experiència viscuda és, també, un exercici crític del dret a la vida. A “Generositat”, Eduard Escoffet furga en la paradoxa d’una Barcelona que atrau amb la mateixa intensitat que tanca les portes: la seva superfície pot ser tan bella com poc porosa.

Quan tot canvia resumeix la novena entrega de Kosmópolis, el festival barceloní de literatura amplificada que ja ha complert deu edicions. Prologat pel seu director, Juan Insua, està dedicat al canvi climàtic. Si la primera antologia es concentrava en les humanitats, aquesta dirigeix el focus a la humanitat, tractant l’ecologia com un element indissociable de l’antropocè.

Així, el sexe i les plantes, la intel·ligència artificial i la família, el desig i el terror, van de bracet a l’hora de discutir el dilema ecològic en el qual estem atrapats. Aquí resulta tan important el llibre del futur (Javier Celaya) com l’ecologisme domèstic (Stefano Mancuso), el canvi continu (Timothy Morton) i l’èxtasi (Werner Herzog i Paul Holdengräner).

Humanitats en acció apel·la a la immersió del pensament en la societat. Quan tot canvia proposa la irrupció de la societat en el pensament. Per això la primera antologia té caràcter de plataforma mentre que la segona assumeix la forma d’una àgora.

En totes dues falta el que es pensa a Àsia, Àfrica o l’Amèrica Llatina, amb les seves economies tan emergents o catastròfiques com els seus problemes ecològics, unes humanitats que gairebé mai no han tingut poder i unes variants asimètriques, quan no disfuncionals, de l’anomenat antropocè. Totes dues comparteixen la virtut d’entendre que pensar no vol dir lamentar, sinó alguna cosa més necessària i difícil: diferenciar.