Catalunya vota immersió

No és, el títol d’aquest article, una conseqüència col·lateral de les eleccions generals celebrades diumenge passat. No es tracta, la llengua, d’un element més que serveix per farcir els programes electorals, com si, fent una lectura dels resultats a posteriori, es poguessin extreure conclusions sobre matèries concretes i deduir que la població s’inclina cap a tal o tal mesura quan, de fet, ha votat per altres coses. La llengua és i ha estat en els darrers anys al centre del debat polític i no hauríem d’oblidar que, especialment en aquesta darrera contesa electoral, ha format part del nucli du...

No és, el títol d’aquest article, una conseqüència col·lateral de les eleccions generals celebrades diumenge passat. No es tracta, la llengua, d’un element més que serveix per farcir els programes electorals, com si, fent una lectura dels resultats a posteriori, es poguessin extreure conclusions sobre matèries concretes i deduir que la població s’inclina cap a tal o tal mesura quan, de fet, ha votat per altres coses. La llengua és i ha estat en els darrers anys al centre del debat polític i no hauríem d’oblidar que, especialment en aquesta darrera contesa electoral, ha format part del nucli dur de l’argumentari dels partits. Els resultats parlen per si sols, doncs, sobre les inclinacions dels catalans (o dels ciutadans de Catalunya, que n’hi ha que parlen així) quant a la rellevància que donem a la llengua pròpia.

Qui s’endú la castanya més gran és sens dubte el Partit Popular, que ha vist com es premiaven les seves ocurrències en matèria lingüística amb un únic escó per a la seva cap de llista per Barcelona, Cayetana Álvarez de Toledo. Algú amb molt poc criteri i un coneixement nul de la realitat catalana va pensar que seria una bona idea presentar una candidata que no parla català i que necessita traducció simultània; o prometre l’aplicació del 155 en el primer consell de ministres; o tirar endavant una llei de llengües que havia de consagrar el castellà com a hegemònic arreu. Els seus resultats han sigut calamitosos. Menys sorollosa ha estat la patacada de Ciutadans perquè ha mantingut els escons de fa tres anys, però resulta evident que no han rebut l’aval a les seves promeses de tancar TV3 o d’intervenir el model escolar. Ho sentiu? És el silenci dels contraris a la immersió lingüística.

En aquestes eleccions la gent ha pogut escoltar opinions de tota mena al voltant de la llengua i l’escola i ha tingut l’ocasió de decidir per mitjà de la papereta. I els resultats són aclaparadors, tot un desmentiment de les tesis que parlen d’adoctrinament, d’una societat dividida per la llengua, de ciutadans de segona perquè parlen castellà: de 48 escons en joc, 41 han anat a parar a partits que defensen l’actual model lingüístic a l’escola, mentre que les formacions que en proposaven la impugnació només n’han obtingut set. En vots, la diferència és d’un 80% contra el 20%, un autèntic abús, segurament una de les polítiques que, avui, desperta més consensos a Catalunya. A desgrat del PP, Ciutadans i Vox, la gent no vota en funció de la llengua que parla (recordem que hi ha un 55% de castellanoparlants d’origen), sinó que, possiblement, entén i comparteix el paper que desenvolupa el català en un àmbit, el de l’escola, que demana altes dosis de consens i cohesió.

Per si no n’hi hagués prou, pocs dies abans de les eleccions vam saber que el Tribunal Constitucional, en una demostració de diligència, va emetre la seva sentència sobre la Llei d’educació de Catalunya arran del recurs presentat pel Partit Popular fa ni més ni menys que deu anys. I que aquesta sentència revelava dues coses: la primera, repetida pels altaveus dels mitjans de comunicació, que el més alt tribunal espanyol no veia contradicció entre la Constitució i el model lingüístic escolar, i que per tant la immersió era plenament constitucional (cosa, d’altra banda, que ja sabíem tots, Ciutadans inclosos); i la segona, que si el Constitucional no havia entrat en aquesta qüestió era, ras i curt, perquè el PP, en aquell moment, no va presentar recurs contra l’article 11 de la llei, precisament el que consagra el català com a llengua emprada a l’escola normalment. Tampoc ho va fer Ciutadans, tot sigui dit.

La immersió lingüística no pot tenir un blindatge més gran. No tan sols va sortir indemne de l’aplicació del 155 (recordem que durant la darrera preinscripció era plenament vigent), sinó que ha sortit airosa de les successives impugnacions i ha rebut el suport incontestable de la població en unes eleccions en què, sense subterfugis, se’n demanava la derogació. I, també sense subterfugis, Catalunya ha votat immersió.