Política virtual a Catalunya

Per a la història recreativa podrà interessar, quan arribem a una Catalunya postsecessionista, un videojoc que se centrés en les alternatives que no van arribar a bon port. Per exemple: què hauria passat si finalment Puigdemont hagués convocat eleccions i el Senat no hagués aprovat de manera immediata el 155? En aquest cas, possiblement Puigdemont no s’hauria instal·lat a Waterloo, lloc clàssic per als exercicis d’història actual o contrafactual: què hauria passat si Napoleó no hagués caigut derrotat als afores de Brussel·les? A petita escala, en cada nova ensopegada del secessionisme tenim un...

Per a la història recreativa podrà interessar, quan arribem a una Catalunya postsecessionista, un videojoc que se centrés en les alternatives que no van arribar a bon port. Per exemple: què hauria passat si finalment Puigdemont hagués convocat eleccions i el Senat no hagués aprovat de manera immediata el 155? En aquest cas, possiblement Puigdemont no s’hauria instal·lat a Waterloo, lloc clàssic per als exercicis d’història actual o contrafactual: què hauria passat si Napoleó no hagués caigut derrotat als afores de Brussel·les? A petita escala, en cada nova ensopegada del secessionisme tenim una alternativa virtual. Si volguéssim imaginar l’escenari romà en el cas que César no hagués creuat el Rubicó, per a la petita anècdota n’hi ha prou amb la piulada del diputat Rufián sobre les monedes de Judes.

Hi ha dos moments més que donen peu a l’especulació contrafactual que consisteix a preguntar-se què hauria passat si alguna cosa hagués passat en un altre sentit de l’enforcall. És pressuposar sobre el que no va passar i podria haver passat. Què passa si la República guanya la guerra civil? L’historiador Niall Ferguson ha estat un dels últims a postular aplicacions concretes de la història virtual. No són jocs de taula. En realitat, ens permeten revisar alguna cosa que realment va passar. Per no remuntar-nos al 1714, clímax de la història inventada, anem al cas Banca Catalana que li va permetre a Jordi Pujol aixoplugar-se amb la senyera i aconseguir un dels seus millors resultats electorals.

Si llavors ho haguéssim sabut tot sobre Banca Catalana possiblement Pujol no hauria tingut marge per al seu ús espectacular del victimisme. Aquella fallida va tenir un cost altíssim per a l’Estat: 345.000 milions de pessetes. Amb el Pujol postandorrà algunes peces van començar a encaixar, però no abans d’una nit apoteòsica davant de l’hotel Majestic quan, com un ressò en clau peronista, els fidels aclamaven Marta Ferrusola amb “Això és una dona”. Per contra, si hagués prosperat la querella contra Pujol com a dirigent de Banca Catalana, potser el nacionalisme hauria quedat sense tanta energia. Amb quin impacte en la vida política catalana? Amb quina deterioració d’aquell transversalisme desencaminat que després va acabar fent perdre al PSC gairebé tot el seu poder territorial a Catalunya? En aquest cas, si el PSC transversal no s’hagués posat a mans del mimetisme nacionalista, hauria aparegut Ciutadans? El que ara és el partit liderat per Inés Arrimadas va ser una emergència reactiva davant de la desorbitada cessió mimètica que el socialisme català va tenir davant el nacionalisme.

Hi ha un altre moment en la vida política catalana contemporània necessitat d’un exercici contrafactual. Vegem el 3%. En el cèlebre debat parlamentari, un Pasqual Maragall obsessionat amb la idea d’un Estatut d’Autonomia nou que ningú desitjava, de manera bastant sorprenent es va referir al 3% —una mossegada després incrementada folgadament—, que era una pràctica habitual de Convergència. A l’instant, Artur Mas va respondre d’una manera, sens dubte amenaçadora, que entre línies advertia que si es parlava de 3% no hi hauria un Estatut nou. És un altre moment en el qual les coses haurien pogut transcórrer d’una manera molt diferent. Per exemple, si Maragall hagués deixat de costat la seva prioritat estatutària i hagués insistit en la seva denúncia pública del 3%, és probable que Convergència hauria rebut un torpede a la línia de flotació. Va ser una qüestió —siguem ingenus— de prioritats: Maragall volia l’Estatut, sabia que a Artur Mas li importava més aviat poc, amb la qual cosa treure draps bruts convergents faria encara més difícil l’entesa estatutària. Amb l’Estatut va venir la sentència del Constitucional, a la qual n’hi ha força que atribueixen l’origen de tots els mals, tot i que és higiènic recordar que, en una primera fase, la sentència no va posar fi al suport del PP català al govern convergent. Ara ens preguntem si per a la vida pública catalana era millor aconseguir com fos un segon Estatut de dubtosa entitat o entrar de ple en l’atribució de responsabilitats per les pràctiques corruptes des del poder convergent. Són episodis consecutius d’opacitat, un tret de cada vegada més eminent del pujolisme.

En el debat del Brexit, els partidaris del sí deien que l’ingrés de Turquia a la Unió Europea seria catastròfic, deixant de costat que Turquia no és un candidat creïble: només compleix amb una dels 35 condicions per ingressar i, a més, tindria el veto de Grècia i Xipre. S’assembla a una república catalana independent que quedaria fora de la Europa comunitària.

Valentí Puig és escriptor.