Per què s’ha de llegir

Pot haver-hi qui s’estimi més les novel·les fosques, denses, i flotant sempre en l’al·lucinació, de Juan José Saer (1937-2005), o els deliris i l’extravagància de les narracions de Rodolfo Fogwill (1941- 2010), o l’estranyesa, l’agilitat i el rigor de pensament de les insòlites novel·les de Ricardo Piglia (1941-2017). Però la preferència per qualsevol d’aquests titans i dinamitzadors de les convencions del realisme des del mateix nucli del realisme no és incompatible amb la debilitat cap a la màgia —aquí, aquesta paraula no és gratuïta—, la invenció associativa, l’absurd quotidià, la improvisa...

Pot haver-hi qui s’estimi més les novel·les fosques, denses, i flotant sempre en l’al·lucinació, de Juan José Saer (1937-2005), o els deliris i l’extravagància de les narracions de Rodolfo Fogwill (1941- 2010), o l’estranyesa, l’agilitat i el rigor de pensament de les insòlites novel·les de Ricardo Piglia (1941-2017). Però la preferència per qualsevol d’aquests titans i dinamitzadors de les convencions del realisme des del mateix nucli del realisme no és incompatible amb la debilitat cap a la màgia —aquí, aquesta paraula no és gratuïta—, la invenció associativa, l’absurd quotidià, la improvisació creativa convertida en sistema disciplinat, el qüestionament antisolemne de la realitat que sustenten els contes, els assajos i les novel·les de César Aira (1949). “No es que no pudiera escribir, siempre podría, era parte de los automatismos adquiridos por mi sistema nervioso, pero hubo un momento en que las sombras se espesaron sobre mí”, es pot llegir a Prins (Literatura Random House, 2018), la seva última novel·la, les derives d’un escriptor de relats gòtics que, de sobte, veu alterat el seu equilibri mental, un exemple més —i en són multitud: potser més de vuitanta— de les raons per les quals s’ha de llegir sempre qualsevol llibre que Aira publiqui.

I per què s’hauria de llegir amb tant de fervor Aira? Doncs perquè en cada llibre seu desorienta el lector confessant-li de quina manera harmonitza el procés de l’escriptura amb el resultat definitiu. Perquè no l’espanta extraviar-se en experiments literaris infantils, incomplets, com si afirmés que la condemna última de cada escriptor és el fracàs. Perquè li agrada jugar a la confusió i aconseguir que el lector s’assembli a l’espectador que, en una sala de cine, al cap de poc d’haver-hi entrat, s’adona que la pel·lícula que veu, per un canvi de programació d’última hora, no és la que havia previst. Perquè, a pesar de la quantitat de títols publicats, mai no repeteix els procediments utilitzats amb anterioritat, tot i que tots s’emparentin inevitablement perquè tots pertanyen a la majestuosa factoria Aira.

S’ha de llegir Aira perquè totes les seves ficcions són com reflexos d’una ficció en un mirall que s’acaba trencant. Perquè sense sentir l’obligació de justificar-se, de cop i volta una història desapareix com un miratge i deixa el pas lliure a una altra que no hi manté cap relació —ni aparent ni amagada—, només perquè sí, perquè el lector pensi que no hi entén res o perquè pensi que l’autor s’enfonsa en el caos i no posseeix el control absolut sobre la matèria que narra, com si tot estigués a les mans de l’atzar o d’un maníac perillós que espanta o il·lusiona la imaginació dels seus fidels de la mateixa manera que ho feien els germans Lumière o Mèlies.