El fantasma sintàctic

Quan la voluntat poètica pretén assenyalar l’inefable, explicar el context confús de les qüestions virtuals i oníriques o retratar l’àmbit dels pressentiments i les inspiracions, aquesta ànsia comunicativa no cerca la intel·ligibilitat sinó la transmissió estètica d’allò enigmàtic i esotèric, fer visible l’invisible.

Cal, per tant, plantejar la plàstica retòrica des del punt de vista d’aquestes inquietuds expressives i mirar de fer forat en les possibilitats que la llengua mateixa ja obre a la indeterminació i a l’ambigüitat. Quan l’exactitud és impossible, la coherència és important....

Quan la voluntat poètica pretén assenyalar l’inefable, explicar el context confús de les qüestions virtuals i oníriques o retratar l’àmbit dels pressentiments i les inspiracions, aquesta ànsia comunicativa no cerca la intel·ligibilitat sinó la transmissió estètica d’allò enigmàtic i esotèric, fer visible l’invisible.

Cal, per tant, plantejar la plàstica retòrica des del punt de vista d’aquestes inquietuds expressives i mirar de fer forat en les possibilitats que la llengua mateixa ja obre a la indeterminació i a l’ambigüitat. Quan l’exactitud és impossible, la coherència és important.

A part dels recursos lèxics que ajudaran a representar l’escenari de les intangibilitats, la gramàtica —involuntàriament virtuosa— ens proporciona eines adequadíssimes per modelar la imprecisió. L’estructura profunda de la llengua incuba en la seva essència aquesta capacitat bel·luïna de velar l’exactitud: el fantasma sintàctic.

Què és el fantasma sintàctic? En català, el tenim en la força lexicalitzadora dels pronoms febles, que estableixen relacions de referència d’una potència esclatant. Amb un enunciat tan simple com “Hi és. Ho sé”, la màgia dels pronoms inherents a la forma verbal suggereix una presència inquietant i una intuïció tèrbola, una desbandada nigromàntica. Gràcies a la substitució pronominal, podem reemplaçar elements oracionals pel significat ocasional d’un pronom sense especificar-ne els antecedents o, més encara, jugant a perdre aquests antecedents en una nebulosa sintàctica. Si dic “La poesia ho pot fer”, sense més, obro un inventari infinit de conjectures.

Les armes més eficaces per produir fantasmes sintàctics són els pronoms febles adverbial i neutre (en, hi, ho), que poden ser utilitzats com un mecanisme (anafòric o catafòric) d’al·lusió a un element lingüístic que, en el fons, no acaba d’aparèixer mai en el discurs. Serveixen per crear un entorn volàtil i boirós: la dixi d’un món sense temps ni espai.

He proposat l’exercici del fantasma sintàctic en diversos tallers i constato que, abusant-ne, crea l’efecte d’una endevinalla. Cal, doncs, fer-ne un ús atmosfèric o ambiental perquè es desdibuixi la referència sense provocar una mancança ni un desequilibri.

El fantasma sintàctic és una exageració de l’el·lipsi, i així com té el mèrit d’aconseguir generar un sobreentès fluctuant i eteri, té el defecte de poder-se convertir en una mera maniobra retòrica que exhala un buit ampul·lós.

Però hi és, l’engranatge hi és, i cal ser conscients que aquests forats d’indefinitud són dispositius que cal analitzar i treballar, precisament, perquè fan viable l’obscuritat del discurs (la cripticitat, l’hermetisme, el trobar clus), que no deixa de ser un valor de l’eloqüència.