El poema minvant
El poeta Josep Pedrals fa un símil entre les fluctuacions del trànsit i el ritme dels versos
Quan hom va per l’autopista,
hi ha un fenomen sorprenent
que li fa alentir el vehicle
sense un motiu aparent
per, tot seguit, tornar a un ritme
més autònom, no tan lent.
A què es deu l’indefugible
tap que sols dura un moment?
Segons l’anàlisi físic
dels fluxos vehiculars,
perquè tot el trànsit minvi
la seva velocitat
en un punt determinat,
hi ha d’haver algun fre d’inici:
un prudent que desconfiï
d’algun moviment sobtat,
que una afectació limiti
els carrils on circular
...
Quan hom va per l’autopista,
hi ha un fenomen sorprenent
que li fa alentir el vehicle
sense un motiu aparent
per, tot seguit, tornar a un ritme
més autònom, no tan lent.
A què es deu l’indefugible
tap que sols dura un moment?
Segons l’anàlisi físic
dels fluxos vehiculars,
perquè tot el trànsit minvi
la seva velocitat
en un punt determinat,
hi ha d’haver algun fre d’inici:
un prudent que desconfiï
d’algun moviment sobtat,
que una afectació limiti
els carrils on circular
o algun recelós que es guiï
amb un zel exagerat.
Hi ha d’haver allò que detingui
la cadència natural.
Aquest fre de la corrua,
aquesta mena d’embut,
apareix en la mesura
dels versos si, per costum,
ens avesem a la cua
que alterna mots plans i aguts
i, sobtadament, l’esdrúixola
fa el vers següent més curt.
Sentint-lo com fluctua,
no sembla haver perdut
el ritme, no s’atura
per més que s’insinua
que hi ha un error ocult.
Aquest no-res que dura
de més un vers fa un buit
al vers següent: l’escurça.
Sí, la minva del vers
no és pas com la del cotxe,
té l’efecte de fre
però (gran paradoxa),
com que queda més breu,
el text cada cop corre
a un ritme més lleuger.
Però, què pot ocórrer
si el fre es torna freqüent?
Si, poc a poc, es perd
la sòlida llargada
de síl·labes del vers
per culpa d’una pràctica
tal que el redueix,
al cap d’un cert lapse
no en quedarà res:
si el text se’ns escanya
s’arriba al no-text.
Això ho conreava
Christian Morgenstern
(també Apollinaire)
traçant uns triangles
on els dos catets
així com baixaven
es feien estrets:
poema infundíbul.
En la tradició
dels versos amb forma,
la presentació
triangular dona
molt joc, és l’opció
més típica i tòpica
del colofó.
I és just aquí
on es fa tensa
la llei que dic,
cap a la fi.
La rapidesa
d’un vers petit,
de cop, palesa
molt més l’estrip
de l’enteresa,
el disminuït,
perquè és menys densa
la verborrea,
l’atapeït,
i cada resta
fa més d’aresta,
de punxa i cim.
De mica en mica,
l’oïda entén
que un element
com és la síl·laba
va perdent
fesomia
lentament
i es desvia,
impotent,
del seu ritme
pertinent.
I llavors,
quan la lletra
va veloç
i penetra
tot el cos
per transmetre
com l’esforç
de la mètrica
retorç
i premsa
ressons
de llengua,
és, doncs,
quan pots
preveure
la fi.
I atènyer-la,
sí.