Crisis de referència

Vivim una època d’una arbitrarietat total. Els signes s’emancipen del que volen dir, l’activitat (la realitat) es col·lapsa i la consciència que en tenim s’extingeix. Una crisi de referència ens envaeix, semblant a la que va encendre l’espurna dins de les files del formalisme rus molt abans que tinguessin notícia de l’existència de les lliçons de Ferdinand de Saussure. En una conferència pronunciada el 1933, Roman Jakobson es pregunta sobre la naturalesa de la poesia: “La poeticitat està present quan la paraula es percep com una paraula i no com una mera representació de l’objecte que nomena o...

Vivim una època d’una arbitrarietat total. Els signes s’emancipen del que volen dir, l’activitat (la realitat) es col·lapsa i la consciència que en tenim s’extingeix. Una crisi de referència ens envaeix, semblant a la que va encendre l’espurna dins de les files del formalisme rus molt abans que tinguessin notícia de l’existència de les lliçons de Ferdinand de Saussure. En una conferència pronunciada el 1933, Roman Jakobson es pregunta sobre la naturalesa de la poesia: “La poeticitat està present quan la paraula es percep com una paraula i no com una mera representació de l’objecte que nomena o un rampell d’emoció (...). Sense contradicció entre signe i objecte no hi ha mobilitat de conceptes”. En un moment com l’actual, de lírica extrema, s’imposen els procediments, la possibilitat de crear efectes de distanciament (Brecht). ¿No és la principal funció de l’art desfamiliaritzar la nostra percepció, com quan Gertrude Stein es queixa a Picasso que el retrat precubista que ell li va fer “no se m’assembla gens”, i ell li contesta: “Tranquil·la, amb el temps t’hi acabaràs semblant”?

Aquesta concepció antimimètica i —per què no— estructural del llenguatge poètic, (polític?), visual, hauria d’aprofitar d’alguna manera el model psicoanalític, per al qual la disfunció —neurosi— ens ajuda a entendre la funció de l’inconscient. Dos sistemes separats però porosos, l’espai dels quals Picasso, de nou, plantejaria com a material escultòric per idear estructuralment nous objectes, de manera que l’espai buit es pogués transformar fàcilment en una marca diferencial i, com a tal, combinar-se amb qualsevol signe. “Deixeu de témer l’espai —solia dir a altres artistes; doneu-li forma”.

El pintor Antoni Llena (1943) acaba d’ingressar a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. En el seu discurs del passat dia 21 a la Llotja, sota el molt graciós quadre de la reina Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, que porta als braços el futur rei Alfons XIII (ja saben, el rei erotòman que tenia com a entreteniment preferit rodar pel·lícules pornogràfiques, avui conservades —on si no— a la Filmoteca de València), l’artista barceloní va reivindicar la disfuncionalitat de les màquines de Duchamp: “És perquè res no encaixa que el món funciona”, va afirmar després d’acceptar el seient. I es va referir a l’estranyesa que produeix la pintura de Picasso: “La bona pintura mai no s’ha de mirar de cara, sinó de reüll. Té un grau de perversitat: ens vol engolir, i el pintor ha de tallar-li el cap de la mateixa manera que Perseu talla el cap de la Medusa. Ha d’evitar, de totes passades, de mirar-li als ulls, ha de tenir l’astúcia de contemplar-la reflectida a la superfície lluent del seu escut per no acabar petrificat”.

Llena, que té obra en les col·leccions espanyoles més importants (el MoMA de Nova York acaba d’adquirir treballs de la seva etapa conceptual i una sèrie de dibuixos sobre paper, més recents), pensa que “el temps de l’art no és el temps de la Història, sinó el temps de la poesia, que sempre malda per cosir allò que la història esquiva. Deia Leonardo que la pintura és una cosa mental, i és ben cert. Però que sigui una cosa mental no vol dir pas dir que sigui intel·lectualment domesticable. La bona pintura es pot percebre a l’estómac, pot esclatar dins de les orelles, però sempre neix al cor i al cor s’adreça”. I precisa que no és a les idees o als missatges on l’artista ha d’apuntar, sinó al cor de l’espectador. “L’artista que no apunta a l’ànima de l’espectador erra el tret!”.

El nostre temps és “un temps fora de lloc” (Hamlet), l’última fase d’una postmodernitat que el teòric literari Frederic Jameson va analitzar profusament. Davant d’un futur lentament cancel·lat (Bifo) que ha convertit tot allò retro en estàndard, l’Homenatge a l’art català, a la galeria Carles Taché, és un tribut a aquesta arbitrarietat des de la fragilitat de la memòria, d’aquest no-res que descriu Llena (la seva pintura-collage de l’entrada n’és exemple). La vintena d’obres seleccionades (Ràfols-Casamada, Frederic Amat, Jordi Benet, Campano, Hernández Pijoan, Guinovart, Villèlia, Tàpies, Aguilar, Solano, per esmentar-ne alguns...) no busquen una coherència, tampoc són grans obres (sí pintures grans), senzillament una reserva de noms, com en un safari, però les bèsties són fora, són l’espectador a l’espera de rebre, si de cas, un shot (tret). Llena dixit.