L’independentisme, tocat, afronta el futur sense projecte ni líders

La devastació que regna en els partits independentistes després de l'empresonament de bona part dels seus líders comença a deixar pas a les veus que criden a treballar per trobar la persona que pugui fer-se amb la presidència de la Generalitat i reconstruir el discurs. El candidat o candidata haurà d'estar, aquesta vegada sí, lliure de càrregues judicials i el dubte és ara proposar algú amb un perfil més radical, que pugui ser votat pels antisistema de la CUP, o per algú més neutre, que pugui sortir triat amb el concurs d'altres grups, com la marca catalana de Podem.

Las cares llargues ...

La devastació que regna en els partits independentistes després de l'empresonament de bona part dels seus líders comença a deixar pas a les veus que criden a treballar per trobar la persona que pugui fer-se amb la presidència de la Generalitat i reconstruir el discurs. El candidat o candidata haurà d'estar, aquesta vegada sí, lliure de càrregues judicials i el dubte és ara proposar algú amb un perfil més radical, que pugui ser votat pels antisistema de la CUP, o per algú més neutre, que pugui sortir triat amb el concurs d'altres grups, com la marca catalana de Podem.

Las cares llargues i les llàgrimes que ahir es podien veure pels passadissos del Parlament reflectien que no només en els partits independentistes campa el descoratjament. Diputats del PSC i d’En Comú Podem, però també de Ciutadans, cridaven a passar pàgina. El trauma de l'empresonament de fins a nou líders de l'independentisme i l'ordre internacional de detenció que pesa sobre la resta complica molt fer política a Catalunya, reconeixen tots. Però a ningú se li escapa tampoc que el debat d'investidura del passat dijous ha engegat el compte enrere cap a unes noves eleccions si no hi ha un president triat abans de dos mesos. I ara com ara ningú, o gairebé ningú, vol aquests comicis.

La situació en aquests moments no convida a pensar en una solució ràpida. El bloc independentista està dividit entre els partidaris de mantenir el pols amb l’Estat costi el que costi —abanderats per Carles Puigdemont i la CUP— i els que aposten per vies més pragmàtiques, encapçalats per Esquerra i els diputats del PDeCAT que cohabiten dins de la llista de Puigdemont. Aquesta divisió és, precisament, la que va impedir que dijous sortís triat Jordi Turull en primera votació. La CUP va dir no a un candidat que no veia suficientment dur en els seus plantejaments. Els anticapitalistes també han avisat que no donaran el sí a cap candidat que opti per tornar a la via autonomista.

Aquesta situació ha obert un profund debat en els dos grans partits independentistes, Esquerra i el PDeCAT, cada vegada més partidaris de buscar noves aliances. El problema és que aquests partits estan atrapats pel discurs rupturista que practiquen des de fa anys i que ara no poden canviar de la nit al dia. Per fer-ho hauran de recórrer a nous lideratges i l'elecció del nou president ajudaria en gran manera a això, admeten alguns dels seus càrrecs intermedis.

“El que no podem és continuar com fins ara; necessitem un canvi de cicle”, afirmava ahir sense dubtes un alt dirigent del PDeCAT al Parlament. En línies semblants s'expressava un dels homes que Esquerra Republicana ha situat al capdavant de les negociacions per formar govern: “S’ha acabat allò de voler córrer tant, no podem perdre més gent”. Ni uns ni altres renuncien a la independència de Catalunya, però entenen que ara és més important recuperar l'autogovern i posar-se a treballar perquè els estralls en les seves files no vagin a més.

Els propers dies ajudaran a veure com s'assenten aquestes declaracions d'intencions que ara estan fetes en calent. La propera batalla que s'albira entre ells és la de proposar un nou nom per a la presidència de la Generalitat. Junts per Catalunya, com a partit independentista més votat, segueix tenint prioritat sobre Esquerra a l'hora de proposar-lo. Però dins d'aquesta candidatura que va encapçalar Carles Puigdemont comparteixen espai precisament les dues visions enfrontades del moment polític.

Puigdemont, si no acaba detingut per l'ordre internacional reactivada pel Tribunal Suprem, vol seguir influint i col·locar a la presidència un dels seus fidels. Els noms que han sortit a la llum són tres. Inicialment la favorita era Elsa Artadi, que va ser mà dreta de l'expresident a la Generalitat però que té dos desavantatges: ja no milita al PDeCAT i molts creuen que es va precipitar setmanes enrere en els seus moviments successoris. Els altres dos noms que han pres cos a l'entorn de Puigdemont són el periodista Eduard Pujol i l'historiador Quim Torra, que han tingut un protagonisme creixent els últims dies. El segon té l'avantatge que podria arribar a tenir el suport de la CUP a causa del seu perfil més radical.

El PDeCAT busca aliats

Però el PDeCAT, per bé que és minoritari a la llista, té altres intencions. Marta Pascal, coordinadora del partit, patrocina persones de la seva confiança. En aquesta línia ha pres consistència el nom de Marc Solsona, alcalde de Mollerussa (Lleida). Aquesta operació és especialment complicada per la poca o gairebé nul·la ascendència de Pascal sobre Puigdemont però l'estrepitós fracàs de tot el que s'ha fet fins ara comandat per l'expresident pot donar ales a aquesta via. A més, Pascal està avui una mica més forta que fa tres dies, ja que el jutge Llarena l'ha deixat fora de la causa del procés, la qual cosa facilita que pugui seguir en la vida política. La coordinadora del PDeCAT busca aliats per deixar enrere el procés i reconstruir un espai sobiranista en línia amb el pragmatisme de l'actual Partit Nacionalista Basc.

Esquerra Republicana es mira amb certa distància aquests moviments. És qui més complicat ho té per canviar el discurs. I és que van ser els seus líders actuals, Oriol Junqueras i Marta Rovira els qui més van empènyer Carles Puigdemont perquè proclamés la independència l’octubre passat. Ara han canviat el discurs i advoquen per un independentisme pragmàtic, cosa que manté desorientats molts dels seus. La debilitat del partit també l’impedeix, almenys ara com ara, proposar un candidat, encara que, si ho fes, aquest podria comptar amb les simpaties de Catalunya en Comú. Mentre passa tot això, el compte enrere per a la repetició de les eleccions va avançant i el despatx de la presidència de la Generalitat porta buit gairebé cinc mesos.