El castellà està discriminat? Canvia la llei!

Ha tuitejat un article meu Hermann Tertsch, en contra. I no sé com prendre-m’ho, basculo entre la satisfacció íntima i el desplaer, tota una barreja de sensacions. Es tracta del darrer article d’aquesta secció (“En español, por favor”), on mirava de treure ferro a la interpretació apocalíptica de les instruccions dels funcionaris destinats per Madrid perquè els informes es facin en castellà. Doncs a Tertsch (coi, cada cop que escric el cognom m’he d’esforçar a fer-ho bé, són cinc consonants seg...

Ha tuitejat un article meu Hermann Tertsch, en contra. I no sé com prendre-m’ho, basculo entre la satisfacció íntima i el desplaer, tota una barreja de sensacions. Es tracta del darrer article d’aquesta secció (“En español, por favor”), on mirava de treure ferro a la interpretació apocalíptica de les instruccions dels funcionaris destinats per Madrid perquè els informes es facin en castellà. Doncs a Tertsch (coi, cada cop que escric el cognom m’he d’esforçar a fer-ho bé, són cinc consonants seguides) l’article esmentat li va provocar el comentari següent al tuitòdrom: “La caverna nacionalista busca formas de dinamitar todo intento de paliar la discriminación del español”, amb l’oportú hashtag #Bilingüismo per completar el missatge. Per si no ens havia quedat clar.

Tornem així —tampoc és que n’haguéssim marxat— a l’argumentari habitual dels que han vist que en la promoció de la llengua catalana s’amaga la voluntat de perseguir el castellà, com ja vèiem l’any 1981 amb el Manifiesto de los 2.300, el text fundacional de les tesis bilingüistes i del mantra de la discriminació del castellà: “No podemos aceptar su desaparición de la esfera oficial [del castellà], sencillamente porque la mitad de la población de Cataluña tiene como lengua propia el castellano y se sentiría injustamente discriminada si las instituciones no reconocieran —de hecho— la oficialidad de su lengua”. Des d’aleshores ha estat continu el plany de la discriminació del castellà darrere de les mesures legislatives —i constitucionals— empreses per les dues lleis del català (de Normalització Lingüística de 1983, i de Política Lingüística de 1998), davant de la preferència de la llengua catalana en tres àmbits públics: l’ensenyament, els mitjans de comunicació i l’administració.

No cal dir que els apologetes del bilingüisme no han posat mai el crit al cel quan la llengua desafavorida era el català, tant en altres àmbits de l’administració pública com en el sector privat, i encara menys en altres contrades del domini lingüístic on el plet pel bilingüisme els portaria a haver de defensar la llengua pròpia. Al contrari, les mesures preses per afavorir el català s’han entès sempre com a estratègies altre cop d’imposició, ja fos per la via sancionadora, ja fos a través de subvencions, en una mena de xarxa de compra de voluntats que hauria creat un relat hegemònic que, al cap i a la fi, ha servit per a la construcció d’un pensament únic la fugida del qual és només a l’abast de ciutadans lliures i valents.

Sembla que les eleccions del 21 de desembre són un bon envit perquè els partidaris del bilingüisme subverteixin el seu propi victimisme. A la fi la convocatòria a les urnes s’ha convertit en un plebiscit també per als seguidors de l’hipotètic no —aquesta vegada no ho és tan sols per als independentistes—, i les respectives maquinàries electorals ja s’han posat en marxa per estendre la idea que, més enllà del vot explícitament secessionista, tot és no. Però en el supòsit —aritmèticament possible— que el percentatge de vot fos efectivament contrari a la independència, i en el supòsit també que l’independentisme perdés la majoria absoluta, està per veure quines majories parlamentàries quedarien i quina acció legislativa possibilitarien aquestes majories.

Perquè de fet es tracta d’això, de construir majories. Deia Tertsch (coi de consonants) que la traducció d’informes pel 155 era una manera de pal·liar la discriminació. No. La discriminació —si n’hi ha— es pal·lia canviant les lleis, tal com passa en un Estat de dret, on si no t’agraden les lleis t’has de servir dels mecanismes legals per canviar-les (em sona l’argument, no sé de què...). Si els partits favorables al 155 tenen al calaix algun projecte de promoció del bilingüisme a l’administració, l’ensenyament i els mitjans públics, que l’expliquin, que l’exposin, que busquin vots amb aquests plantejaments, i un cop assolida la representació parlamentària corresponent, que postulin canvis en la política lingüística a través de les majories oportunes.

Gràcies a Àngel Ros i els acords a la Paeria, ja sabem què faria el PSC en aquestes qüestions. Però... què faran els comuns quan engreixin les files de no?