Ser alguna cosa

Ara mateix, quan hi ha tanta gent benpensant que s’escandaliza per l’abundància universal de banderes, cridòria patriòtica, cants i emblemes i eslògans sovint excessius i extrems, cal conservar la serenitat i recordar que una cosa són, precisament, els excessos (que sempre atribuïm als altres, no als nostres…), i una altra cosa la condició radicalment social i col·lectiva d’aquesta espècie d’Homo sapiens sapiens amb cervell tan complicat. Perquè els grups humans de qualsevol tipus i grandària (tribus, ciutats, nacions, pobles, països, societats, el que siga) no tenen una exis...

Ara mateix, quan hi ha tanta gent benpensant que s’escandaliza per l’abundància universal de banderes, cridòria patriòtica, cants i emblemes i eslògans sovint excessius i extrems, cal conservar la serenitat i recordar que una cosa són, precisament, els excessos (que sempre atribuïm als altres, no als nostres…), i una altra cosa la condició radicalment social i col·lectiva d’aquesta espècie d’Homo sapiens sapiens amb cervell tan complicat. Perquè els grups humans de qualsevol tipus i grandària (tribus, ciutats, nacions, pobles, països, societats, el que siga) no tenen una existència material, orgànica o física, del mateix tipus que un agregat mineral o cel·lular. Ni són un objecte identificable com a tal, ni una suma definida d’objectes. En tant que grups, només tenen existència en la ment dels individus que els componen, en primer lloc, i en segon lloc en la ment de qui els observa i els reconeix com a tals. Perquè el grup no existeix si no es reconeix: es pot reconèixer a través d’un nom comú, a través de la percepció directa o indirecta d’uns límits territorials, associatius o de llinatge, a través d’imatges comunes, de paraules i d’idees o de símbols, a través de la convicció de posseir alguna singularitat i alguna diferència significativa.

Podríem continuar amb una llista, llarga o curta, de requisits o condicions d’aquesta mena, però no cal definir-ho amb més detall: supose que la idea és clara. La idea és que el ser col·lectiu i comú, el ser alguna cosa com a grup singular i diferent, no consisteix en una realitat material i directa, sinó que és una representació, un fet de consciència, de pensar-se i de dir-se. Perquè una societat humana no és una entitat orgànica, a la manera d’un cos compost de teixits i de membres, i d’altra banda és molt més que un ramat, un estol d’aus o una banda de simis. Una societat humana és humana, i és societat, en tant que és mental, és verbal i és simbòlica.

La mediació simbòlica i verbal és sempre necessària, i molt més quan es tracta de grups d’una certa grandària i complexitat, impossibles de percebre directament en els seus límits i dimensions. Llavors, com que la percepció no pot ser immediata i directa, només pot fer-se a través d’emblemes, signes i símbols que representen el grup com a tal. La mediació, doncs, es farà a través d’un nom comú reconegut (“som atenesos”, “som musulmans”, “som catalans”), a través de la imatge o concepció del territori, a través de dates o fets de la història mítica o real (una festa patriòtica, el dia de la independència), a través de figures arquetípiques (l’Oncle Sam, el coq gaulois, John Bull, el toro d’Osborne), a través de llocs sagrats o històrics (Covadonga, Montserrat), a través de monuments o edificis (l’Independence Hall de Filadèlfia, el monestir de Batalha a Portugal, i si voleu la Torre Eiffel… o el Micalet de València). A través de grans noms històrics, mítics o literaris: Jaume I, George Washington, el Cid o Don Quijote. O fins i tot a través d’imatges o emblemes sagrats. Així és aquest món tan antipàtic i, si no ens agrada, sempre ens queda la pràctica del robinsonime polític. Robinsonisme de Robinson Crusoe, vull dir.