Més sobre la llengua de l’escola

De vegades l’intercanvi d’opinions a través d’articles com aquest, i també per Twitter, pot derivar en un interessant debat d’idees, tal com sembla convocar Joaquim Coll a partir de la seva tribuna en aquest diari Normalitzar, sense pors, el castellà, una resposta aparent a un article d’aquesta secció titulat Què és la immersió lingüística?, en què, a partir d’una visió nova de la qü...

De vegades l’intercanvi d’opinions a través d’articles com aquest, i també per Twitter, pot derivar en un interessant debat d’idees, tal com sembla convocar Joaquim Coll a partir de la seva tribuna en aquest diari Normalitzar, sense pors, el castellà, una resposta aparent a un article d’aquesta secció titulat Què és la immersió lingüística?, en què, a partir d’una visió nova de la qüestió, es pretenia, justament, generar debat. Dic resposta aparent perquè Coll no sembla anar més enllà de fer-ne un ús pretextual a fi de desenvolupar línies de pensament prèvies i ja conegudes.

El primer que fa Coll, legítimament, és dur el debat al territori que li és còmode, que és el particularisme de la situació lingüística de l’escola a Catalunya. És el territori de confort, l’espai on és fàcil assegurar que la societat catalana té un “caràcter estructuralment bilingüe” (si algun sociolingüista llegeix aquestes línies, que m’ho expliqui), on el castellà ha de patir una exclusió dogmàtica a les aules. I així, un cop encasellat el debat en l’argumentari acostumat, es proposa la construcció d’un nou consens lingüístic, com si el model actual no hagués estat fruit d’un ampli consens i hi hagués un clamor popular per modificar-lo, més enllà de tribunes i tribunals. No és el cas, em penso.

Sí que l’encerta Coll en dir que ningú proposa ja la doble xarxa escolar, català i castellà. Però hauria d’explicar per què. El fracàs de la proposta de doble xarxa s’ha de buscar en la migradesa de la demanda del castellà com a llengua vehicular i en el xoc que aquesta circumstància, portada a l’extrem, tindria amb altres drets adquirits per les famílies, concretament el dret de triar centre educatiu per als fills. L’única manera de construir grups homogenis hauria estat agrupant famílies de localitats distants, cosa que hauria comportat desplaçaments no desitjats i, sobretot, la pràctica impossibilitat de triar escola d’acord amb la proximitat al domicili o el projecte educatiu.

Vistos els sacrificis que això hauria suposat, la demanda pel castellà va mutar cap a la inclusió d’aquesta llengua com a vehicular en un percentatge de matèries obligatòries. Sembla que és aquesta, ara sí, la solució de Coll, amb una proporció de castellà que ell situa en un mínim del 25%, “en funció de la composició sociolingüística del territori i del projecte educatiu del centre”, una interessant proposta que tanmateix flaqueja per la manca de concreció. Existeix al món algun referent que ens pugui inspirar, on s’apliquin principis semblants? I encara, com s’haurien d’implantar aquests percentatges?

El problema d’adequar el nombre d’hores de les dues llengües a la composició sociolingüística del territori és saber si es fa a favor o en contra, un detall gens irrellevant. Si es fa a favor (i per tant l’escola reprodueix l’entorn), aleshores neguem a l’ensenyament un factor corrector sobre la realitat circumdant, en tant que es farien escoles eminentment catalanoparlants en entorns catalanoparlants, i a l’inrevés per al castellà, en un camí tendent a consolidar dues comunitats lingüístiques cadascuna amb una llengua; i si es fa en contra (i per tant l’escola prova de corregir l’entorn), cauríem en la paradoxa que, buscant corregir la immersió en entorns castellanoparlants, de fet l’hauríem de mantenir mentre, a la vegada, es castellanitza l’escola dels entorns catalanoparlants. Un embolic dels grossos.

I hi ha tres factors que, ara com ara, impedeixen una solució d’aquest tipus: el primer, que estem mancats d’un demiürg sociolingüístic que pugui establir percentatges objectius de cada llengua en funció de la composició sociolingüística de la societat; el segon, que no hi ha voluntat política per plantejar un model com aquest (el consens a favor de l’escola en català és majoritari, mentre que un partit com Ciutadans fa temps que ha renunciat a canviar el model de l’escola a Catalunya i senzillament advoca per la devolució de competències a l’estat); i el tercer, i decisiu, que la jurisprudència de la reivindicació del castellà ha atorgat tot el poder de triar l’idioma de l’escolarització a les famílies. Ara, per molts consensos que vulguis construir, una sola família te’ls pot impugnar.