“Seria estúpid negar que Catalunya se sent una nació”

Si un estudia el nacionalisme durant bona part de la seva vida professional, en denuncia els excessos, s'esforça a entendre'l i fins i tot col·labora a canalitzar políticament el conflicte al seu propi país, acumula un bon nombre de conclusions que —salvant la distància— són útils en qualsevol entorn.

Michael Ignatieff (Toronto, 1947), autor de Sangre y pertenencia, en conversa telefònica amb EL PAÍS, no veu cap problema a llançar gestos emocionals si no comprometen el que és essencial. “Es poden fer gest...

Si un estudia el nacionalisme durant bona part de la seva vida professional, en denuncia els excessos, s'esforça a entendre'l i fins i tot col·labora a canalitzar políticament el conflicte al seu propi país, acumula un bon nombre de conclusions que —salvant la distància— són útils en qualsevol entorn.

Michael Ignatieff (Toronto, 1947), autor de Sangre y pertenencia, en conversa telefònica amb EL PAÍS, no veu cap problema a llançar gestos emocionals si no comprometen el que és essencial. “Es poden fer gestos a les aspiracions nacionalistes, sempre que quedi clar que Espanya ha de retenir la seva unitat sobirana i territorial i la seva capacitat de representar tots els ciutadans espanyols als fòrums internacionals”, defensa Ignatieff. “Se senten els catalans una nació? Per descomptat. Seria estúpid, o almenys desaconsellable, negar aquesta evidència. Els sentiments nacionals de les persones són una realitat i és absurd negar-los”, assenyala.

Per contrarestar aquesta realitat quan amenaça de desbordar-se, l'estratègia que proposa l'autor canadenc agafa tot el sentit. “L'objectiu és conquistar i retenir la lleialtat d'aquest sector moderat de la població que se sent orgullós de la seva identitat, de la seva llengua, i que se sent diferent de la resta d'espanyols, però que tot i així vol romandre a Espanya. I crec que hi ha una proporció significativa de catalans que s'ajusten a aquesta definició. És molt important que, des del centre, des de Madrid, es reconeguin aquestes persones i es basteixin ponts amb elles. L'experiència canadenca demostra que així contrarestes l'atracció del llenguatge secessionista més extrem”, suggereix l'autor.

L’auge de la sobirania

Ignatieff no treu valor a la idea de sobirania, ni la considera un concepte que calgui superar. Al contrari, la integració europea o la globalització han fet que la sobirania torni al segle XXI “amb afany de venjança”, recalca. “I a ningú li interessa provocar un Catalexit”, ironitza l'autor, parafrasejant el terme encunyat per a la sortida del Regne Unit de la UE, el Brexit, “en menysprear les preocupacions de les persones en relació amb la sobirania”.

La solució passa per compartir-la, i retenir-ne el que és essencial. “El que cal és una Europa prou flexible per permetre que tant els catalans com els valons, els italians del nord o els bavaresos es concertin internacionalment per impulsar la seva indústria i la seva cultura a tot Europa. No interessa monopolitzar-ho des de Madrid, perquè resultaria estúpid”.

Només hi ha un límit: “Tot això no ha de comprometre mai el control últim de la sobirania per part d'un Govern escollit democràticament que representi tots els espanyols en totes les qüestions en què segueixen considerant que han de ser sobirans”.

I una última conclusió de realisme obligat: “Madrid i Barcelona han de deixar de pensar en tot això com una discussió de suma zero, en la qual si jo guanyo, tu perds. Aquestes tensions formen part de la realitat de l'Espanya moderna. Supereu-les i punt”, aconsella.