L’heroisme de la integritat

Els metges són un dels col·lectius més sensibles a la repercussió ètica de la seva feina. És qüestió de vida o mort. Un cas real. Una dona jove ingressa al servei d’urgències d’un hospital públic del país. L’equip mèdic que l’atén, davant del dubte si és viva o no, activa el protocol de reanimació. Sense èxit. L’endemà, el gerent de l’hospital convoca el metge responsable al seu despatx per retreure-li l’actuació feta. El metge ho té clar: davant de la incertesa, calia intentar-ho tot. El gerent, en canvi, només pensa en el cost econòmic que ha suposat.

El professor Bernhardi (...

Els metges són un dels col·lectius més sensibles a la repercussió ètica de la seva feina. És qüestió de vida o mort. Un cas real. Una dona jove ingressa al servei d’urgències d’un hospital públic del país. L’equip mèdic que l’atén, davant del dubte si és viva o no, activa el protocol de reanimació. Sense èxit. L’endemà, el gerent de l’hospital convoca el metge responsable al seu despatx per retreure-li l’actuació feta. El metge ho té clar: davant de la incertesa, calia intentar-ho tot. El gerent, en canvi, només pensa en el cost econòmic que ha suposat.

El professor Bernhardi (1912), d’Arthur Schnitzler, exposa un cas d’ètica mèdica que té derivacions polítiques, científiques i religioses. El Dr. Bernhardi, professor i director de l’Elisabethinum, un hospital universitari de la Viena del tombant del segle XIX al XX, s’enfronta al poder religiós, perquè ha impedit in extremis —a fi de no trasbalsar-la en els darrers moments i per pura humanitat— que una jove malalta rebi els auxilis espirituals. La manipulació de l’afer pels sectors cristians, que, indignats, reclamen una actuació dràstica al govern austríac, sacseja l’opinió pública i la vida política.

La condició de jueu de Bernhardi converteix un episodi insignificant en un terreny de disputa encesa en què no únicament es ventila la rivalitat entre ciència i religió, sinó que també s’entaulen lluites pel poder, tant en els òrgans de govern del centre hospitalari com en les altes esferes de la política austríaca, en què cada vegada tenen més força els partits clericals i antisemites. De resultes de la campanya contra ell, el professor Bernhardi és obligat a renunciar a la direcció de l’Elisabethinum, a fer front a un procés judicial i, fins i tot, a ingressar a la presó.

Tres escenes memorables tensen la densitat discursiva d’El professor Bernhardi. En la primera, el protagonista planta cara al poder polític, representat pel Dr. Flint, ministre de Cultura i Educació del govern austríac. En la segona, s’oposa al poder religiós, que té com a portaveu el reverend ofès pel cas de la malalta terminal. En la tercera, esquiva l’intent de ser manipulat per la premsa partidista, delegada en un servil periodistet. Les raons de la ciència i de la veritat que defensa Bernhardi topen frontalment amb el pragmatisme de la política, els interessos terrenals de la clerecia i els tripijocs del quart poder.

La ironia, l’elegància, la brillantor i la pertinàcia són les característiques més destacades de Bernhardi. Com tots els herois, hi ha un punt de petulància en la seva defensa de la ciència i de la raó. Tanmateix, el problema principal és que no calcula les conseqüències dels actes consumats, per més que els guiï la millor de les intencions. Car, al voltant seu, té tota una colla de voltors cínics i arrogants, encapçalats pel Dr. Ebenwald, que aspiren a assolir el poder o a mantenir-s’hi.

El professor Bernhardi pren la volada d’un cas Dreyfus de la medicina, en virtut del qual, en un ambient d’exaltat antisemitisme, la llum de la ciència i de la raó malda per vèncer les tenebres de la religió i el politiqueig. L’heroisme de la integritat de Bernhardi, com a metge que compleix el seu deure i com a paladí de la llibertat de consciència, és una alenada d’aire fresc que contrasta amb la manca d’ètica de les classes dirigents i la putrefacció del sistema polític actual.