La cortina de fum

Els resultats de les dues últimes eleccions generals han ajudat a popularitzar la idea que “la qüestió catalana” és a l’arrel del bloqueig persistent de la situació política espanyola. Una opinió molt estesa atribueix al rebuig dels socialistes a pactar amb els independentistes catalans la raó del fracàs en la formació d’un govern de progrés després del 20-D i, amb això, la convocatòria d’unes segones eleccions en sis mesos. Des de les files independentistes, la moralitat és clara: “Espanya” pot ignorar les reivindicacions “catalanes”, sí, però al preu de la seva pròpia paràlisi política.
...

Els resultats de les dues últimes eleccions generals han ajudat a popularitzar la idea que “la qüestió catalana” és a l’arrel del bloqueig persistent de la situació política espanyola. Una opinió molt estesa atribueix al rebuig dels socialistes a pactar amb els independentistes catalans la raó del fracàs en la formació d’un govern de progrés després del 20-D i, amb això, la convocatòria d’unes segones eleccions en sis mesos. Des de les files independentistes, la moralitat és clara: “Espanya” pot ignorar les reivindicacions “catalanes”, sí, però al preu de la seva pròpia paràlisi política.

L’aparent tornada al peixalcovisme convergent que sembla anunciar l’elecció de la nova taula del Congrés dels Diputats posa en quarantena aquesta afirmació. Amb tot, i àdhuc donant per cert que el fracàs en la formació d’un govern d’esquerres tingués la seva causa principal en el referèndum català i no, com crec, en l’aversió d’un sector poderós del PSOE al pacte amb Podem, potser val la pena observar la qüestió també a la llum de la política domèstica catalana. I és que és la mateixa “qüestió catalana”, en la forma en què la tenim plantejada, la que manté Catalunya en situació de paràlisi, i no des de fa mesos, com passa a Madrid, sinó des de fa diversos anys.

N’hi hauria prou de referir-se a la pobríssima producció legislativa de les dues últimes legislatures, o a la incapacitat per aprovar els pressupostos en l’actual, per corroborar aquesta afirmació. Fins i tot des del punt de vista del Procés, l’empantanament és evident fins i tot per als seus partidaris més entusiastes. De moment, tot sembla reduir-se a prendre decisions que el Tribunal Constitucional pugui tombar, a veure si així aixequem la decaiguda moral i creem alguns independentistes més. Vana esperança, em temo, a hores d’ara.

Els resultats electorals del 20-D i del 26-J van ratificar que, com ja es va veure en les autonòmiques del setembre passat, la massa crítica de l’independentisme és insuficient per fer el gran salt, i que, pitjor, no sembla que la base indepe sigui susceptible d’augmentar en els propers temps. Si no ho va aconseguir ni l’íntima i obscena conversa del ministre de l’Interior amb l’home proposat per Artur Mas per combatre el frau a Catalunya, ja m’explicaran quina altra cosa podria fer-ho. Però així estem, entretenint el personal amb refundacions gatopardistes de partits, referèndums unilaterals (altres els prefereixen vinculants) d’independència, processos constituents i qualsevol altre invent que els estrategs del viatge a-no-se-sap-on-ni-en-quant-temps es treguin del magí perquè això no decaigui.

Cal reconèixer, no obstant això, que no tenen rival a crear cortines de fum espesses, perquè han aconseguit que estigui passant desapercebut que tant les eleccions de desembre com les de juny, que no van oferir ni una majoria recentralitzadora ni una altra d’independentista, sí que va aflorar, en ambdues ocasions, una contundent majoria social d’esquerres. I noteu que dic social i no electoral, perquè és evident que hi ha forces polítiques que, situant-se en diferents zones de l’esquerra, difícilment s’unirien per articular una majoria que donés suport parlamentari a un govern progressista. No, almenys, mentre la política catalana segueixi girant entorn d’un impossible, que, a més, tothom sap que ho és, encara que ho calli. Heus aquí el gran èxit de l’independentisme d’ordre, l’artista abans conegut com Convergència Democràtica de Catalunya.

I és que el procés està consistint que, en un país on hi ha una neta majoria d’esquerres, la divisió de les classes populars per la qüestió nacional estigui impedint la conversió d’aquesta majoria social en majoria política, la qual cosa deixa el control d’una part substancial del poder (començant per la presidència de la Generalitat) en mans d’un partit que ha estat quart (en nombre de vots) en les dues últimes eleccions, i cinquè, per darrere del PP, el juny passat a les províncies de Barcelona i Tarragona, on, segons l’Idescat, viu el 84% dels catalans.

Les nostres esquerres s’ho poden mirar des de molts punts de vista, però difícilment podran ignorar aquesta realitat: des de fa temps és possible construir una majoria política d’esquerres que permeti abordar amb energia els problemes gravíssims de pobresa i desigualtat social que patim. Encara que això és incompatible amb el procés, és clar. I així ens va.