El cop de porta no és una opció

L’hermenèutica de les intervencions reials sempre és una cosa complicada, per no dir misteriosa. El fet que el marge efectiu d'actuació que concedeix la nostra Constitució al cap d’Estat resulti extremadament limitat, confina les seves intervencions gairebé en exclusiva a l'esfera del simbòlic, àmbit en què els seus gestos i paraules solen ser objecte d'interpretacions assenyades. La veritat és que, des que va començar el regnat, el Monarca actual s'ha caracteritzat, com, d'altra banda, era poc menys que inevitable, per mantenir una tònica de prudència i discreció, fent cas omís a les invitaci...

L’hermenèutica de les intervencions reials sempre és una cosa complicada, per no dir misteriosa. El fet que el marge efectiu d'actuació que concedeix la nostra Constitució al cap d’Estat resulti extremadament limitat, confina les seves intervencions gairebé en exclusiva a l'esfera del simbòlic, àmbit en què els seus gestos i paraules solen ser objecte d'interpretacions assenyades. La veritat és que, des que va començar el regnat, el Monarca actual s'ha caracteritzat, com, d'altra banda, era poc menys que inevitable, per mantenir una tònica de prudència i discreció, fent cas omís a les invitacions a una actuació més resolta que li arribaven des d'alguns sectors presumptament molt afins a la Corona.

Aquesta tònica va semblar trencar-se dilluns, quan la Casa del Rei va notificar el rebuig a rebre a la presidenta del Parlament. Encara que s'hagi al·legat que aquesta recepció era un simple costum del passat, sense caràcter preceptiu, la veritat és que el rebuig al que en últim terme no deixava de ser un gest de deferència política té un to aspre, abrupte, i evoca un estil més propi del partit en el Govern que de la Casa del Rei

La negativa crida l'atenció perquè el moment aconsellava extremar la cura, mesurar gairebé al mil·límetre aquest tipus de gestos. A més, per una vegada, els polítics semblaven decidits a fer les coses bé. Així, els partits d'oposició catalans, amb criteris impecablement democràtics, el que més li van voler fer veure al candidat a president va ser el perill de deixar fora del debat polític la meitat de la Cambra, cosa que suposava l'acord entre Junts pel Sí i la CUP, al mateix temps que li allargaven la mà per col·laborar en qüestions que, al marge del procés, poguessin afectar la ciutadania de Catalunya.

Potser alguns, en la distància, van fer massa cas del soroll ambiental que els arribava des d'aquí i es van precipitar a interpretar tot el que estava passant el cap de setmana sota la mateixa clau de confrontació que ha dominat l'escenari polític català en els últims temps. Els hauria convingut una mica d'assossec i concedir-se una mica de temps. Segur que ara, tres dies després i veient com la versió gairebé heroica de la retirada de Mas va sent reemplaçada per la d'una pura i simple espantá, veuen les coses d'una altra manera. I segur que canviarien la seva recomanació al cap de l’Estat i li suggeririen que rebés Forcadell perquè, al cap i a la fi, la seva visita no deixava de ser un gest de reconeixement institucional de l'autoritat del Rei i, per tant, de l'ordre constitucional vigent.

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofia Contemporània.